Fa més de 25 anys que les ONGs i entitats socials de tot Catalunya van dur a terme les acampades reivindicatives sol·licitant que totes les administracions públiques i governs del nostre país destinessin el 0,7% dels seus ingressos a accions de cooperació i solidaritat. Després de 25 anys, on som?
Més enllà del 0,7% com a xifra, val a dir insuficient, hauria de convertir-se en el punt de partida per pal·liar les desigualtats provocades per l’actual sistema neocapitalista que continua amb més força que mai actuant com una gran màquina trituradora dels drets humans i ambientals en l’àmbit glocal i que respon únicament i exclusiva als interessos d’una petita minoria.
Més enllà que continua sent una reivindicació totalment actual i exigible, ja que la vulneració de drets humans continua provocant la mort de milers de persones, caldria reconèixer i augmentar el suport a totes les ONGs i entitats socials que després de 25 anys segueixen acompanyant les persones amb més vulnerabilitat, denunciant les injustícies i vulneracions, i fent incidència política de manera constant, perquè totes les administracions públiques i governs compleixin els compromisos assumits al llarg dels anys.
Més enllà que són poques les administracions públiques que han assolit el seu compromís de dedicar el 0,7% a solidaritat i cooperació, continua sent la partida pressupostària que ha patit més retallades durant els períodes de crisi del sistema, assumint fins i tot el discurs de primer els de casa amb gust de la ultradreta més rància... Caldria doncs plantejar-nos qui són els de casa, quines són les problemàtiques que ens afecten en l’àmbit glocal i quina corresponsabilitat tenen les administracions públiques.
Més enllà del 0,7% continua en augment el discurs xenòfob, racista, homòfob i masclista de la ultradreta que legitimitza la violència contra la diversitat... Hem de seguir exigint a les administracions i governs que aquesta ideologia no té cabuda dins de les institucions i que cal treballar per aconseguir-ho, tal com fan els moviments socials.
El 0,7% havia de servir per fer front a totes aquestes injustícies i desigualtats des del compromís de les administracions, com a titulars d’obligacions i com a responsables de garantir l’accés als drets humans de totes les persones. Amb el 0,7%, els governs de les diferents administracions havien i han d’assumir l’assumpció de la solidaritat i la cooperació com una política pública, amb compromisos ferms, anant més enllà de destinar unes quantitats econòmiques en molts casos fixes, insuficients, sovint sense estar acompanyades de contingut, sinó amb l’única intenció de netejar consciències i delegant les pròpies responsabilitats en la societat civil organitzada en comptes d’assumir-les des d’una coherència d’acció.
Sense entrar en el debat competencial, caldria canviar de paradigma i assumir la cooperació i solidaritat com una veritable política pública que traspassi la xifra econòmica (sense obviar que cal dotació pressupostària per executar-la) i que suposi l’assumpció d’aquesta com una competència plenament consolidada. Si realment apostem per la transformació, la solidaritat i la cooperació han de ser presents dins dels cartipassos dels equips de govern, en els plans de govern, en les estructures organitzatives de les administracions, en les visions i missions dels equips de govern... tot passant per l’execució d’accions des d’una planificació estratègica a curt i llarg termini, amb accions concretes, destinant recursos humans, des de la transversalitat, l’enxarxament, la coherència i la participació. Perquè els drets humans són indivisibles i la seva garantia és responsabilitat de tots i totes.
Per últim, i no menys important, quan parlem de polítiques públiques és clau aplicar la coherència entre elles. No podem continuar fent ajuts d’emergència per reconstruir una escola de la franja de Gaza alhora que mantenim relacions bilaterals amb el Govern d’Israel, o destinar diners a garantir l’educació a l’Índia i comprar la roba dels empleats públics en una fàbrica tèxtil amb explotació laboral i treball infantil...
Les ONGs i entitats socials continuarem treballant per consolidar la solidaritat i la cooperació com a política pública. Una política que es construeixi de manera participada entre els ciutadans i els seus representants, que tingui impactes en les persones, les que viuen, es relacionen i comparteixen un mateix món que va més enllà de les fronteres.
