Un clar símptoma d’on ens trobem en la pandèmia és l’actitud de la gent envers les vacances d’estiu. Hi ha, d’una banda, qui enguany s’està aventurant a viatjar, desplaçar-se i recuperar, en la mesura que es pot, els costums més o menys inherents a aquesta estació de l’any. D’una altra, hi ha moltes persones (deu anar a entorns, però en el meu són majoria) que la situació els crea massa inseguretat per reprendre alguns hàbits, i refien els dies de vacances a la proximitat, la cultura i el recolliment. No ens agrada pensar-ho, ni a uns ni a altres, però és probable que aquesta dualitat, la tensió entre voler fer el que feies i actuar com creus que has d’actuar, es quedarà més temps del que segurament ens imaginàvem. Des que va començar l’estiu, alguns hem tingut la sensació que la voluntat col·lectiva s’ha mogut més de pressa que la mateixa realitat, i potser per això ens hem abocat a un frustrant pas enrere que fins i tot ha transcendit l’excel·lent notícia de la vacunació. Un exemple és que, ara mateix, un servidor té més coneguts confinats o contagiats que en onades anteriors. És la sensació de viure en una teranyina que de tant en tant es desfila, però si abaixes la guàrdia recupera la resistència inicial. Sigui com sigui, hi ha una manera de fer vacances que per a moltes persones és fins i tot una qüestió de supervivència i que portem molts anys exercint: fer-les a través de la ficció. Llegir, mirar pel·lícules i sèries, on anar al teatre són unes vacances interiors, en tant que ens permeten viatjar per les possibilitats de la nostra percepció i explorar mons desconeguts que ens acaben reflectint els propis. Des de l’inici de la pandèmia, s’ha parlat i reflexionat molt sobre el paper de la ficció com a antídot, perquè realment es va erigir en la nostra fórmula per recordar-nos una projecció de la realitat que semblava esquerdar-se de forma irreversible. Ara, quan la incertesa persisteix, capbussar-se en relats que ens transporten a d’altres dimensions és la perfecta fuga d’un context que dista molt de ser com voldríem. Tot i que també té contrapartides: com més temps passa, com més evident és que haurem d’esperar a viure sense estar pendents de normes i restriccions, la ficció és també un recordatori d’una manera de fer que pot arribar a semblar molt llunyana. Una prova és que, quan veus segons quines pel·lícules ambientades en èpoques propenses a la nostàlgia, el que et mostren se’t fa utòpic, il·lusori i inaccessible.