Aquest país i el seu paisatge acaben de perdre uns quants centenars d’hectàrees de bosc amb els focs a diverses comarques. En aquestes ocasions sempre s’ha parlat de l’alta facilitat per cremar del bosc mediterrani, i de la criminalitat de les imprudències. Punt i seguit. Podríem anar «més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen», com recomana el Viatge a Ítaca. La presència de tanta cendra ens pot refermar en l’atenció envers el nostre patrimoni forestal. En aquest sentit de redreçament, un repàs de la nostra cultura sobre el tema pot tenir un valor d’anestèsia i ensems de progrés en l’apreci degut al món forestal.

Avui la proposta és parlar amb entusiasme del llibre Arbres remarcables de Cayalunya, autors Martí Boada Juncà i Arnau Boada Puchol. Un arbre és remarcable quan a més de la fascinació de la seva imatge té una biografia destacada com pot ser per les seves mides, l’edat, la simbologia, la veneració que li han donat les diverses generacions. Les primeres catalogacions es varen fer a Anglaterra al segle XIX i ara es fan a escala mundial. La Generalitat de Catalunya, per decret de 1987, va declarar 32 exemplars d’arbres remarcables, i ara ja se’n reconeixen 186. Guanyen les alzines, i segueixen els roures i els plàtans.

El llibre de Martí Boada Juncà i Arnau Boada Puchol fa una descripció de 100 exemplars d’arbres remarcables de Catalunya. Són les 100 ombres colossals, subtítol que també porta el llibre. Es tracta d’una informació exhaustiva: imatges esplèndides, dades descriptives de gran precisió, notícia de l’entorn i de la singularitat de l’arbre i del seu aspecte general (que vindria a ser una mena de certificat de salut), anotació d’algun detall popular, llegendari i altres; cada capítol/arbre acaba amb el detall de l’accés precís, molt ben completat amb el corresponent GPS, ja com la cirereta del pastís llaminer de la propera sortida a veure arbres remarcables de Catalunya. És motiu de goig tenir i estimar aquests arbres ben considerats, són un monument a la resistència, un cant a la vida sobre una partitura de silenci, i un enllaç entre moltes i moltes generacions.

Les comarques gironines tenen en el llibre que comentem una digníssima representació. Entre els exemplars destaquem el Plàtan del Massot, a Darnius, amb extraordinària salut, el plàtan més ample de la Península Ibèrica, amb 32 metres de capçada. El suro de Mas Perxés, a Agullana, ja envellit, suporta el pes de la Història de Catalunya: és «el suro de l’exili», que va veure passar l’any 1939. L’olivera del mas Genesta, a Vall-llobrega, és l’olivera més gruixuda del nord-est català, a la base 12,65 metres. Els roures d’Hortmoier, a Montagut, tenen 500 anys de vida. El teix del Torrent de l’Orri, a Sales de Llierca, fa dir als autors del llibre que «és un arbre-temple que ha donat aixopluc quasi espiritual als traginers i bosquerols anònims i humils que la història s’ha empassat». Els plàtans de la Devesa de Girona poden superar els 62 metres d’altura i ofereixen «la caminada ordenada, com ordenada és la distribució dels plataners; la Devesa és un paisatge fet poble». A Tossa el roure del Bon Retir, crescut fins a 17 metres, planta cara al temps, infringeix l’etiqueta del clima atlàntic i viu, indòmitament, a tocar el Mediterrani.

Aquesta mítica vitalitat la saben prou bé els poetes quan contemplen la fortalesa. Joan Teixidor diu «Vaig resseguint l’escorça dels arbres que no cauen: si passo comptes penso que no he viscut en va». Un arbre que no cau sempre serà símbol de resistència venerable, que ens admira. Aquesta és la fusta dels arbres d’aquest país.