Acaba de publicar-se el llibre Absis, bardisses i pa amb llangonissa, una història fascinant sobre com un grup de joves de Figueres i la Jonquera als anys setanta van unir-se per recuperar el patrimoni romànic de la comarca que havia estat abandonat durant dècades. I quan parlem de recuperar no parlem de catalogar i senyalitzar –que també–, sinó, sobretot, de netejar, d’apuntalar, de restaurar, d’obrir camins; en definitiva, de recuperar un patrimoni oblidat, menystingut i abandonat. Aquells «joves» porten gairebé cinquanta anys intervenint en el patrimoni oblidat per les institucions i la ciutadania i al llarg d’aquestes dècades han intervingut en més de setanta ermites i construccions romàniques i preromàniques a l’Empordà, però també a la Garrotxa, la Selva o el Pla de l’Estany. Un patrimoni únic que, si no fos per ells, segurament no en quedaria més que quatre runes tapades per bardisses. Us el recomano com a testimoni d’una història apassionant però també com a catàleg d’un patrimoni romànic desconegut extraordinari.
Més enllà de la recuperació d’una història com tantes altres oblidades però que ens mostra com sovint aquest país l’ha aguantat una gent que no ha tingut cap reconeixement, el que més em va sorprendre és l’origen d’aquesta aventura. Tot comença el 1963 amb un article del farmacèutic figuerenc Alexandre Deulofeu titulat «Figueres, l’art romànic i el turisme», on l’autor de La matemàtica de la història pronosticava com el romànic es podria convertir en un motor turístic mundial que faria de la ciutat de l’Empordà un municipi turístic de referència per a tots els milions de turistes atrets pel romànic. El 1962, Deulofeu havia publicat el llibre L’Empordà, bressol de l’art romànic, on exposava la seva teoria que l’origen d’aquest art neix a l’Empordà al segle X. Més enllà de la seva teoria, Deulofeu somiava amb un Empordà que posava en valor el seu immens patrimoni preromànic i romànic i això atreia multitud de turistes europeus amants de la cultura. Després de l’article, Deulofeu va fer una exposició i un petit Sebastià Delclós va quedar atrapat per aquell romànic abandonat que inundava la comarca. El noi de 14 anys i Deulofeu van recórrer les construccions abandonades i les van catalogar. I aquest és l’origen del grup que durant cinquanta anys han anat recuperant el nostre patrimoni a costa de caps de setmana, estius i temps lliure.
Aquest llibre, a part de descobrir-me una història romàntica i romànica de la qual només coneixia detalls, m’ha fet reflexionar sobre el turisme i sobretot com el venem a dia d’avui.
Crec que el que deia Deulofeu el 1963 és més vigent que mai. A part del clima, de la Mediterrània, dels Pirineus, el més potent que tenim és el patrimoni cultural, natural, paisatgístic i gastronòmic.
I sovint no en som conscients. O no ho transmetem quan volem posicionar-nos turísticament. No parlo de posar una imatge de Sant Pere de Roda o de les vinyes arran de mar o del Museu Dalí, parlo de tenir catalogat el patrimoni, elaborar un discurs que el faci comprensible, senyalitzar tota la riquesa cultural, etc. Quan veig com ens venem a l’exterior, sembla que només siguem un espai per a gent guapa de trenta anys que ve amb amics a fer festetes. El mateix que venen a qualsevol destinació de costa, independentment de l’espai on ens trobem. Els anuncis d’estiu de la marca de cerveses per excel·lència han fet molt de mal a la manera com ens autoreferenciem turísticament. I això no passa en altres països. És impossible que les regions italianes no es venguin sense el seu patrimoni cultural o gastronòmic, i no cal parlar de França. En canvi aquí, ens venem com a «no llocs». Espais mediterranis ageogràfics. Com espais buits que tenen ingredients que es poden donar en qualsevol zona de la Mediterrània: vaixell, platja, xiringuito, mindfulness, spa, restaurants d’estrella Michelin, tapes. Això pot ser aquí, a Màlaga o a Croàcia.
Segurament, l’exemple més evident és com es ven l’enoturisme: tastos entre vinyes, bicicletes per la vinya, pícnics, etc. Ens venem sense posar en valor allò que fa diferent l’Empordà: la varietat, la cultura, el patrimoni, el mar i muntanya. Tal com ho transmetem, tant pot ser l’Empordà com Alella o el Penedès.
Cal replantejar com ens venem i com posem en valor allò que ens fa diferents. El romànic, el patrimoni cultural en el seu conjunt, el paisatge. Allò que no ens fa únics, però sí que ens situa i ens fa especials. Però ha d’anar molt més enllà d’una campanya frívola, o d’un catàleg de museus o festivals, es tracta de fer de la cultura quelcom estructural de la nostra oferta turística. I això passa per fer emergir-lo, dignificar-lo i comunicar-lo. Com fan aquest grup de «joves» altruistament des de fa dècades amb el romànic o com va anunciar Deulofeu el 1963. Hem de deixar enrere la cançoneta de la cervesa i recuperar allò que ens ha fet pol d’atracció més enllà de les modes.
