Hi havia un temps en què el sistema sanitari català era l’enveja de molts països. Llavors sí que el món ens mirava. A poc a poc, el pastís sanitari es va convertir en una gran llaminadura. Es va permetre la privatització de serveis que eren molt suculents en tots els sentits. El pastís es va trossejar, es va vendre al millor postor, i van quedar les engrunes. Així i tot, era un sistema sanitari que funcionava molt bé i que, tot i les lògiques mancances, rebia molts elogis. Una simple trucada al Centre d’Assistència Primària i el problema quedava resolt o almenys dirigit amb una visita pel mateix dia o l’endemà o derivat cap a l’especialista. Ara ni tan sols t’agafen el telèfon. El sistema d’urgències, tres quarts del mateix. Efectivitat i rapidesa. Ara, fan anar els familiars a casa i després ja els truquen perquè les esperes són llarguíssimes. El sistema està desbordat. Però la culpa no és únicament de la pandèmia. L’arribada del virus no ha fet res més que aflorar un problema que estava dormint i que la bèstia de la covid-19 ha despertat. El pitjor de tot és que no se sap com es resoldrà l’enorme problema que s’ha generat en el sistema català. No sabem on anem ni com acabarem. Tardarem anys i anys a recuperar el que havíem tingut i de ben segur que no assolirem el nivell d’abans.
