La nova consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, ha anunciat, per al novembre, la modificació de la llei de foment d’energies renovables del 2019. Fent abstracció que des del 2019 quasi no s’han aprovat nous projectes, la notícia ara és que els criteris de desplegament de projectes eòlics i solars seran encara més restrictius, amb la qual cosa entrem, de facto, en una nova moratòria, que donarà el cop de gràcia definitiu a molts projectes, alguns ja tramitats i en espera d’avaluació i altres fins i tot qualificats com a viables (una minoria). El resultat és que dels 522 projectes presentats, només 4 (el 0,2%!) estan en informació pública i, per tant, en l’avantsala del seu desplegament. Si es portava un gran retard i se sortia d’una moratòria de 10 anys, aquest nou col·lapse provocarà dos efectes col·laterals en els quals ara no entrarem (no disminuir l’energia fòssil i retardar el tancament de les nuclears, d’una banda, i provocar que molts dels projectes menystinguts o ni avaluats s’agrupin i creixin en volum d’energia a produir i es presentin a Madrid, que té competències per a aquests tipus de projectes). No cal dir que el segon efecte col·lateral en generarà un tercer: més discurs populista/independentista, amb l’efecte pervers que és Madrid qui imposa aquests projectes...

Una altra de les condicions que s’exigiran als nous projectes a partir d’ara, però també als que estan a la cua fa mesos, és que tinguin l’acord previ dels propietaris dels terrenys i dels ajuntaments. Algú es creu, que amb la cultura local «NIMBY» (No al costat de casa meva), algun propietari (pot ser, però amb la pressió local que tindrà, ho dubtem) o algun ajuntament (encara amb més raó, ja que acollirà molt bé la «legítima reivindicació i rebuig dels seus conciutadans» per guanyar vots) estaran facultats per decidir amb criteris objectius de cost-benefici per tota la societat catalana, i per tant amb criteris de solidaritat territorial, la instal·lació de parcs eòlics i solars? Més encara, en relació amb l’eòlica, algú creu que hi haurà objectivitat si són indrets on bufa el vent i més si és tramuntana? Recordem que a l’Empordà no hi ha ni un aerogenerador. És evident que el mapa eòlic de Catalunya queda en res amb aquest nou Govern i que de fet s’està estimulant una autarquia o anarquia local, per satisfer les diferents parròquies locals «NIMBY».

Una altra nova línia que es vol desplegar per tal de contribuir al foment de les energies renovables són les nomenades «comunitats energètiques locals», amb participació de veïnat i ajuntament. En teoria sobre el paper és molt bonic, però no estem a Alemanya, Holanda o Dinamarca, on tenen llarga experiència. Algú es creu que si ni tan sols hi ha cultura comunitària o cooperativa per tal que les comunitats de veïns puguin ser actors ambientals, ho seran les comunitats energètiques, on s’hauran de posar d’acord moltes parts, amb consums diferents i amb casuístiques legals contraposades? Queda molt bé enunciar-ho com a reclam polític populista, però la realitat serà molt amarga quan a la realitat aflorin les inèrcies individualistes i liberals pròpies de la societat catalana, més accentuades encara a l’Empordà, per una cultura d’autònoms i/o anarcoliberal molt allunyada del federalisme dels anys 20 del segle passat, o de l’anarcosindicalisme dels anys 30-40. La garrotada serà fenomenal. Però el rèdit polític per alguns, a dos anys vista de les eleccions municipals, calculat. Per un grapat de vots, una Catalunya hipotecada.

És realment inaudit, com la CUP, contagiada (?) per algunes entitats conservacionistes amb molta influència en alguna comarca, està traient rèdit al NYMBY, i a la vegada arrossegant ERC, que és evident que no té un projecte de país al respecte, i de retruc posant contra la paret els pocs que a Junts encara defensaven alguna postura raonable gràcies al treball de Damià Calvet, fins ara conseller de Territori i Sostenibilitat. Que consti que el que diem ho fonamentem amb criteris tècnics, no de simpaties polítiques. En aquest sentit, podríem dir a la inversa: on està l’oposició del PSC i comuns,enfront aquesta veritable bestiesa ambiental, que deixa als peus dels cavalls del lobby fòssil i nuclear el no desplegament de les renovables? Inaudit! La interpretació que fem no és gratuïta, és que la mateixa CUP es vanta d’haver aconseguit aquesta gran fita. Veiem les declaracions recollides en premsa del 2 de juliol, on s’afirma que «el 99,8 dels projectes eòlics i solars han estat aturats fruit de l’informe jurídic presentat per la CUP». Una afirmació matisada per la consellera d’Acció Climàtica dient que en realitat ha sigut una decisió política i no jurídica la que ha portat a la modificació de la llei.

Sigui com sigui, mentre es passen la pilota de la medalla, Catalunya s’acosta progressivament al col·lapse en renovables. La pregunta del milió seria com es vol ser independent sense independència energètica? I una vegada més recordarem, pels qui no hagin retingut la dada encara, com estem en relació amb altres indrets respecte a energies renovables: Catalunya, 9,8%; Navarra, 40%; Dinamarca, 80%; Noruega, 90%, sense oblidar l’illa canària d’El Hierro, amb el 100%. Per més que diguin els conservacionistes, amb les seves campanyes, el que fan és seguir apuntalant la Catalunya nuclear de Pujol i la Catalunya fòssil de Pere Duran Farell, prohoms amb una ombra molt allargada pel que sembla.