Es tracta de simular que aquí no ha passat res, que ni l’independentisme està en caiguda lliure, ni molts dels seus líders van reconeixent que la via unilateral és una via morta, ni els seus palanganers en la premsa estan plegant veles, ni els condemnats han d’agrair al Govern espanyol la llibertat. Res, aquí no ha passat res, però per escenificar-ho hem de trobar una cosa que hagi resistit sense immutar-se els atacs del malèfic estat espanyol, una cosa que simbolitzi que els llacistes no es rendeixen mai, una cosa que demostri al món que Catalunya és una potència mundial, un estendard, un gest heroic al qual els fidels puguin agafar-se mentre pensen que quins semideus tenen com a líders: la paella de la Rahola.

La paella de la Rahola és una tradició estiuenca com el posat en biquini de l’Obregón, però amb més quilos, d’arròs i de carn, aquesta última no a la cassola sinó als cossos dels comensals. Com en tants plats apetitosos, la recepta és simple: es prenen uns quintars d’expresident fugat, una excolumnista famosa dedicada ara a perorar sobre les cuites de Rocío Carrasco i un botiguer a qui van nomenar senador. Assaoni’s tot amb un polsim de vicepresident ociós del governet (valgui la redundància) per donar-li un lleu sabor institucional. Abans, s’haurà preparat un sofregit a base d’un parell o tres de diputats. És imprescindible algun que s’hagi canviat de jaqueta; passar de comuns a abraçar la fe llacista aporta al plat un punt de picant exquisit. Cuini’s a foc lent. Imprescindible: no oblidi publicar la foto de tots somrients, és bàsic que els fidels creguin que són tots feliços aquí, amb la seva paella, la seva pijería rampant i les seves muntanyetes al fons, les muntanyetes fan país. No cal ni que pronunciïn «Lluííís», n’hi ha prou de pensar en els que van creure en vostès i després de l’engany els continuen sufragant la seva vidorra, perquè el somriure aparegui en la seva cara com per art d’encantament. Tot i que, ull, hi ha el perill que llavors es converteixi en riallada, i tampoc és això.

Imagino que no va ser senzill, a finals de juliol, convèncer una dotzena de persones per compartir taula amb la Rahola i el Vivales. Això sona més a amenaça que a convit. No degueren ser fàcils les trucades telefòniques, sistema utilitzat fins que el Vivales no disposi d’un motorista que li realitzi els manats. Per a això haurà d’esperar a ser cap de l’estat català.

- Però, Carles, és que precisament aquest dia no em va gaire bé perquè…

- És una ordre! O això, o acomiada’t de qualsevol càrrec.

El cas és aparentar. Aparentar és una de les funcions a les quals s’ha dedicat des de sempre la burgesia catalana. Cal aparentar que no passa res, que tot va com la seda i que en divuit mesos, republiqueta, i quanta dignitat i no ens rendirem i passa’m l’oli i nyanyam i Matamala, fes el favor, ves a buscar vi que s’ha acabat, i afanya’t que tinc set.

Hi ha qui, com a àpat tradicional de l’estiu català, preferia el suquet d’en Portabella. No és que allà no es reunís pijería, però hi havia més intel·ligència i sentit comú en un sol dels musclos que s’hi engolien que sumant tots els participants de la paella raholiana.