Les relacions de l’home arcaic amb les substàncies minerals i de manera particular el seu comportament ritual de metal·lúrgic del ferro i de forjador, forma part de la mitologia metal·lúrgica. La comunió entre el miner, el forjador i l’alquimista és una experiència màgic-religiosa particular en les relacions amb la substància.

L’alquimista, com el ferrer o el fargaire i, abans que ells, el terrissaire, mitjançant el foc transformen una substància en una altra. En les cultures primitives, els ferrers i el xamans ocupen els més alts llocs de l’escala social pel seu domini del foc.

Per a ells els minerals creixen en el ventre de la Terra com si foren embrions. El miner i el metal·lúrgic intervenen en el procés de l’embriologia subterrània, precipiten el ritme de creixement dels minerals i col·laboren en la obra de la naturalesa. Treballen amb una matèria que consideren viva i sagrada, fins arribar a la transmutació.

Abans del domini de la metal·lúrgia, es treballava el ferro meteòric amb martells de sílex, modelant així objectes, com qualsevol altre objecte de pedra. Així era com els esquimals de Grenlàndia fabricaven els seus ganivets amb ferro meteòric. Quan Cortés preguntà als cacics asteques d’on treien els seus ganivets, aquests li mostraren el cel. Igual que el maies al Yucatán i els inques al Perú. Utilitzaven exclusivament el ferro meteòric. Al museu del Caire es troba la daga de Tutankamon de ferro meteòric. Se la coneix com la daga extraterrestre del faraó, ja que està elaborada amb ferro d’un meteorit. Els beduïns del Sinaí estan convençuts que, amb una espasa de ferro meteòric, són invulnerables en les batalles.