No som gaire afeccionats a la gastronomia, però suposem que de paelles, a part de la més coneguda, la valenciana, n’hi ha de diferents classes, segons la manera de fer-les i els additaments que s’hi posin; ara bé, n’hi ha una, la de la Sra. Rahola, que a vegades sol comportar certa cua, que enguany sembla haver-la superat. Si el que pretenia la seva promotora era captar l’atenció, evidentment ho ha aconseguit, la cua, segons les notícies –a quina més crítica– que estan sortint a alguns mitjans d’informació, fan notar que ha estat més llarga de l’habitual. A part de les connotacions polítiques que comporta –aquí no pretenem entrar-hi–, sí que ens sap greu que s’hagin saltat alguns dels preceptes que marquen les actuals normes sanitàries.

Les i els que intentem respectar-les, especialment els que ja tenim una edat, lamentem que persones que han de donar exemple se les saltin graciosament, i per més inri ho publiquin a certs mitjans de comunicació social. Llavors, no és estrany que el conseller de Sanitat els hagi tret targeta groga. I el pitjor és que altres sectors, que sempre estan a punt de l’atac, els treguin la vermella arran del contingut polític que li atribueixen.

Ens sap greu, perquè, a part de perjudicar-los a ells, ens fan mal a la gent de l’entorn, en uns moments prou delicats. És el nostre parer.

El passat 21 de juliol es va commemorar el centenari del desastre d’Annual. No va ser realment un dia de glòria ni per a Espanya en general ni per al nostre exèrcit en particular. No intentarem analitzar el perquè de la catàstrofe, entre altres motius perquè no som experts en matèria d’estratègia i tàctica militar.

El que és tristament cert és el fet que tretze mil caiguts en combat pertanyents a les tropes espanyoles van ser el trofeu del guerriller del Rif Abd el-Krim.

Deixant de banda les diverses conseqüències polítiques que aquest fet va produir a la política espanyola, i la personal del suïcidi del general Fernández Silvestre, cap suprem de la operació, aquesta associació vol tributar un sentit record i un profund homenatge a aquells homes, tant professionals com soldats de reemplaçament, que, molts d’ells, no només van entregar la seva vida, sinó que a més van ser torturats, violant les més elementals lleis del dret humanitari bèl·lic.

Benvolgudes,

Com a veïnes del poble durant els últims 30 anys, els fem arribar una proposta que milloraria la qualitat de vida dels habitants del poble, l’activitat comercial i tindria un impacte socioeconòmic beneficiós per a la població.

Port de la Selva viu de cara al mar, tot i que entre el poble i el mar històricament hi ha estat el camí i actualment, la carretera.

Originàriament les cases es separaven del mar per allunyar-se de les possibles agressions durant els temporals.

A dia d’avui entre la primera línia de cases i l’aigua ens trobem amb una barrera d’asfalt i formigó amb un protagonisme inusual del trànsit rodat, i en primer pla en totes les fotos.

Convertir aquesta primera línia en un passeig amb arbrat i amb protagonisme de les persones envers dels cotxes representaria un canvi en l’artèria/eix vertebrador del poble.

Es podria portar a terme mitjançant la supressió d’un carril de cotxes; deixant només un carril en sentit Selva de Mar -Ses Clisques (velocitat màxima 20 km); amb espais per a càrrega i descàrrega i equipaments puntuals; amb una única plataforma (tot a un mateix nivell), esdevenint la vorera per a vianants un paper cabdal i central. Aquest canvi implicaria que altres vies esdevinguessin amb sentit únic Ses Clisques-Selva de Mar, com per el carrer Unió, PuigGros o Vent de Mestral (o tots ells).

Un paviment permeable d’aquesta plataforma/vorera amb únic carril per a cotxes, vegetació i arbrat permetria un subsol estable i drenant, a part de sostenible, acústicament i ambientalment més funcional.

Tot i tractar-se d’una obra de gran envergadura, representaria un abans i un després en el poble i en la nostra gent, i es podria realitzar per fases i trams.