Cuba no és un país aliè per a Catalunya. Les relacions entre ambdós territoris van més enllà dels vincles històrics. En el meu cas, a més, el lligam també és familiar. Fa vint-i-cinc anys que comparteixo el camí de la vida amb una dona nascuda a la bonica ciutat de Santa Clara. Com es diu a l’illa, vaig tenir la sort de trobar a la meva yunta. A més, fruit del nostre amor, va néixer, ja a Catalunya, la nostra filla.

En tots aquests anys hem tingut l’oportunitat d’anar a casa de la nostra família i amics per passar les vacances i fins i tot els nadals. Per tant, hem pogut copsar de primera mà la realitat cubana i no la que sovint veuen (o volen veure) els turistes que hi van.

Per a mi representa un insult (encara que no els ho digui) quan coneguts em diuen, ingènuament, que ells volen anar a Cuba «abans que les coses canviïn». I no saben que és necessari i urgent una nova revolució. L’altra revolució, la que va aconseguir derrocar l’any 1959 al dictador Fulgenci Batista, ja ha caducat.

Però aquests canvis tant necessaris, de moment, no són possibles. El règim (monopartidista i monopensador) actual empresona a totes les persones a les quals les seves idees suposen un desafiament o una amenaça per aquest. Dones i homes que no han defensat ni practicat la violència per tal d’obtenir el dret a l’autodeterminació se’ls ha jutjat i imposat la mateixa pena que les persones que han comès crims de sang (a Catalunya almenys la mateixa situació s’ha resolt, de moment, amb indults). Per tant, sense cap mena de dubte, a aquestes persones les podem anomenar preses i presos polítics.

Sense entrar en valoracions, sovint ideològiques, sobre les fites assolides per la Revolució Cubana, cal assenyalar que els Castro han assumit tots els poders de l’estat (executiu, legislatiu i judicial) per la qual cosa mai s’han sotmès a cap mena de control. Tanmateix, mai han permès en les diferents eleccions que s’han fet (el vot és obligatori) que es presentés un partit que no fos el Partit Comunista.

De la mateixa manera no podem negar que el govern cubà té el mèrit d’haver sobreviscut al col·lapse soviètic amb un programa econòmic anomenat Període Especial i als intents reiterats del totpoderós país d’Estats Units de derrocar al règim autoanomenat revolucionari i recuperar així la influència que havia tingut anteriorment (i de passada les propietats perdudes amb la revolució).

Un sistema econòmic ineficaç agreujat per la pandèmia ha provocat que les dones i els homes que no reben finançament exterior o que ocupen una alta posició en el règim sobrevisquin sense tenir cap esperança en que la situació millori.

Actualment a l’illa hi ha diversos moviments que reclamen el dret a decidir i a expressar-se sense la censura i/o repressió de l’aparell estatal.

Un d’aquests moviments es diu San Isidro (MSI). És un corrent artístic i social de tall polític creat per un grup d’artistes i intel·lectuals que formen part de l’anomenada dissidència cubana, és a dir, l’oposició a l’omnipresent Partit Comunista.

Aquest moviment té com a insígnia la cançó de rap Patria y vida (en contra de l’eslògan revolucionari Patria o Muerte: Venceremos) com a himne. El vídeo d’aquesta cançó es distribueix en memòria USB per evitar que tanquin les xarxes socials.

Aquesta realitat ha arribat a institucions tan importants com la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH) i al Subcomitè de Drets Humans del Parlament Europeu.

En diversos informes d’aquests organismes es fa palesa la repressió que exerceix el govern del país caribeny i es reclamen mesures que propiciïn el diàleg entre l’actual règim castrista i la dissidència pacífica i democràtica.

A Catalunya, la major part de les formacions polítiques (sobretot les d’esquerres) defensen l’status quo actual de l’illa. Tenen el convenciment que els Castro i els seus «dofins» (com l’actual President de la República de Cuba Miguel Mario Díaz-Canel Bermúdez) tenen el suport de la major part de la població i que el govern fa tot el que pot donada la situació sòcio-econòmica i sanitària actual. Tanmateix, o bé ignoren la dissidència o bé creuen que aquesta només està formada per la ultradreta que hi ha a l’Estat de Florida.

La conseqüència d’aquesta visió esbiaixada de la realitat és que en els mitjans de comunicació, sobretot catalans, la realitat de Cuba sembla no interessar com si tot anés bé. De fet tots els turistes que hi van tornen meravellats per la bellesa dels seus paisatges, l’amabilitat de la seva gent i amb la frase «no tenen res però són feliços». Però això només és cert a mitges ja que lluitant constantment per tenir les coses més bàsiques ningú pot ser feliç.

He de reconèixer que objectivament no sé la causa per la qual no interessa el que passa a Cuba, potser hi ha interessos econòmics (Espanya té inversions a l’illa), els cubans no són decisius a les eleccions catalanes o senzillament que als catalans prefereixen anar amb una bena als ulls per gaudir de la veritat formal i no veure la material.

Per tot això els demano que publiquin aquest escrit, per si algú de vostès vol corroborar el que jo exposo i saber-ne més coses.