El desastre d’Annual en el context internacional de la seva època

I malgrat això, una aproximació des d’aquest punt de vista pot il·luminar punts d’ombra i oferir dades i reflexions que poden ser d’interès per valorar l’impacte del factor internacional, tant mentre va durar el conflicte bèl·lic al Marroc com després en forma de conseqüències.

«L’Acta final» de la conferència d’Algesires de 1906, un tractat que va portar, anys més tard, a l’establiment del protectorat espanyol en el nord del sultanat del Marroc –i que és també en bona part el detonant de l’inici de la rebel·lió del Rif– suposa la incorporació d’Espanya a l’anomenada Pau armada, el període que s’estén des de la fi de la guerra francoprussiana fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial, caracteritzat per l’extrem desenvolupament de la indústria armamentista, i pel joc diplomàtic –molt poc lúdic i en general més aviat força hostil– entre França i Anglaterra d’una banda, i els imperis alemany, austrohongarès i rus de l’altre. En aquest context extremadament confrontacional, la presència de França al Magreb –i subsidiàriament d’Espanya– confereix a l’estret de Gibraltar una importància estratègica notable. Això lògicament inquieta Londres, que tem que la posició de privilegi de França al Marroc i a l’estret de Gibraltar pugui amenaçar els seus interessos comercials i navals. L’intent de conciliar aquests interessos va portar a la signatura el 1904 de l’Entente Cordiale entre Londres i París, respecte de la qual convé notar el particular interès britànic per assegurar el paper d’Espanya en el nord del Marroc, per tal d’evitar la presència d’una gran potència com França enfront de la colònia britànica de Gibraltar.

Per la seva banda, l’Alemanya imperial, que després de la dimissió de Bismarck havia inaugurat una nova política imperialista, també va voler representar el seu paper en la zona, encoratjada pel seu poder econòmic. Això va portar a la primera crisi marroquina l’any 1905, quan el kàiser Guillem II, irat pel repartiment francoespanyol al Marroc, es va presentar a Tànger a bord del Hohenzollern, on va pronunciar un vibrant discurs per garantir la unitat i independència del Marroc enfront del colonialisme. Aquesta situació va obligar a convocar l’esmentada Conferència d’Algesires de 1906, que va aconseguir temperar la possibilitat d’un conflicte europeu i va confirmar l’statu quo al Marroc enfront de les pretensions alemanyes que tot just va aconseguir arrencar el dret al lliure comerç amb aquell país. El problema marroquí, però, va continuar latent fins a 1912 –incloent una segona crisi marroquina provocada de nou per Alemanya– com a resposta a la instauració definitiva dels protectorats francès i espanyol després de la signatura del Tractat de Fes en 1912 i el complementari acord hispanofrancès del mateix any.

Per tant, a les dificultats intrínseques de l’empresa colonitzadora i militar al Marroc, caracteritzada per les prou conegudes mancances logístiques, dificultat del terreny i manca de preparació de les tropes, el Govern de Madrid havia d’enfrontar a més les complicacions derivades de la creixent inestabilitat de la situació política internacional. La por a un agreujament de la situació a l’escenari internacional va portar Espanya a tractar d’accelerar la «pacificació del Marroc» malgrat la seva molt afeblida situació –no sols en l’àmbit militar– després del desastre de 1898 i la pèrdua de Cuba i Filipines.

En aquest ambient d’extrem bel·licisme, una espurna a Sarajevo va ser prou per provocar l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que, com és lògic, va tenir inevitablement impacte sobre la situació al Marroc, marcant un punt d’inflexió en la percepció de les potències estrangeres sobre el protectorat espanyol. A partir d’aquest moment alemanys, turcs, francesos i britànics van pugnar per atreure a les seves respectives causes els diferents grups indígenes marroquins, sempre amb l’objectiu de provocar el mal més gran possible als interessos dels seus rivals. Això va fer florir xarxes d’informació i espionatge –amb la ciutat internacional de Tànger com a epicentre– i va causar gran alarma al Govern de Madrid. La novel·la La ciudad de la mentira, d’Iñaki Martínez, reflecteix bé, en un moment posterior, el final d’aquesta època «casablanquesca». La inquietud del Govern espanyol es va intensificar per algunes de les conseqüències de la Gran Guerra com la venda dels excedents bèl·lics, i sobretot la victòria bolxevic després de la Revolució d’Octubre a Rússia i l’aparició de la nova Turquia d’Ataturk després de la caiguda de l’imperi otomà, que van passar a alimentar les paranoies de la intel·ligència militar espanyola sobre «conspiracions islamoboltxevistes», suposadament alimentades per l’eix Ankara-Moscou amb l’objectiu de subvertir l’ordre al Marroc.

Pel que fa a Alemanya, cal suposar que –coneguda la seva disconformitat amb la situació al Marroc– els abundants canons Krupp dels rebels rifenys havien de procedir –o almenys així ho pensaven els serveis d’informació militar espanyols– no només dels que eren arrabassats a les tropes espanyoles. De fet, l’any 1915 Abd el-Krim va ser jutjat i tancat a la presó de Rostrogordo (Màlaga) després d’haver estat acusat pel servei d’intel·ligència militar francès de ser un agent al servei d’Alemanya.

En tot cas, fos o no agent alemany, el cabdill rifeny, crescut després de la seva espectacular victòria a Annual, va proclamar una efímera República del Rif, arribant a enviar una carta a la Societat de Nacions, tot i que el desembarcament hispanofrancès a Alhucemas en 1926 va posar fi a aquest efímer estat rifeny, que mai va arribar a gaudir de reconeixement internacional.

La guerra del Rif no només va patir els efectes del xoc d’interessos de les diferents potències de l’època, sinó que també va tenir conseqüències en l’àmbit internacional. Malgrat la seva derrota final, el reeixit model de guerrilla dels rifenys es va convertir en un referent important pels incipients moviments d’alliberament, inspirant personatges com Ho Chi Minh, vencedor de francesos i nord-americans a Vietnam, o el Che Guevara que va visitar Abd el-Krim en el seu exili del Caire abans d’iniciar la seva aventura subversiva al Congo.

El desastre d’Annual, d’altra banda, va portar l’alt comandament espanyol a pensar que la utilització d’armes químiques al Rif podria ser útil per a accelerar la fi del conflicte i minimitzar baixes, sent un dels episodis –al costat de la Gran Guerra, on aquestes armes ja havien estat tristament experimentades amb gran èxit– que van portar a la signatura del Protocol de Ginebra de 1925 que prohibia per primera vegada l’ús d’armes químiques i biològiques.

Fa uns dies, Ignacio Martínez de Pisón perfilava al diari La Vanguardia un possible resum del segle XX espanyol: «Després de la pèrdua de les últimes possessions d’Ultramar, Espanya va tractar de recuperar la seva condició de potència embarcant-se en una innecessària aventura colonial al nord del Marroc. La presència espanyola va ser mal acollida per la població local i va desembocar en una guerra en la qual s’adobarien diverses promocions d’oficials, els anomenats «africanistes». La humiliant derrota a Annual davant els guerrillers rifenys va portar el rei Alfons XIII a instaurar una dictadura, liquidant d’un cop de ploma mig segle de monarquia constitucional. Pocs anys després, amb el país ja reincorporat a la senda constitucional, precisament els militars africanistes s’alçaran en armes contra la legalitat republicana i implantaran una sagnant dictadura que durarà gairebé quatre dècades. Fi del resum».

Atesa la importància del desastre d’Annual en la Història recent d’Espanya, sorprèn l’escàs impacte mediàtic –més enllà d’alguns bons llibres d’Història d’abast però limitat– que ha tingut aquest centenari en els principals diaris de Madrid, que pràcticament han ignorat la commemoració, tal vegada pensant com el primer ministre xinès Zhou Enlai respecte de la Revolució Francesa, quan preguntat pel secretari d’Estat nord-americà Henry Kissinger durant la seva històrica visita a la Xina maoista en 1972, va respondre que «potser encara era massa aviat per a arriscar-se a donar-ne una opinió».