Aquestes darreres setmanes els incendis s’han encadenat i encavalcat per tota Catalunya. Fa mal veure les flames i les cendres. I encara fa més mal el silenci que queda després del foc, la superficialitat i l’esterilitat de les polítiques que en deriven.

No podem quedar-nos satisfets amb la concessió d’algun ajut per danys, ni amb alguna campanya institucional per conscienciar la població, ni amb quatre paraules boniques cap a la feina dels bombers i cap a la importància de la pagesia. Cal actuar diferent: amb previsió, amb creativitat i amb convicció. El 64% del territori de Catalunya és bosc, i ha estat abandonat i menyspreat en el pensament urbà que condiciona les polítiques del país. Necessitem accions immediates, regeneradores i amb criteris locals per al territori forestal i rural, accions que no només beneficiarien la gent de la zona, sinó que són l’única base possible per construir-ho tot per a tothom. Plantes locals de biomassa local, ramats municipals, promoció de l’agricultura local. Penseu, creeu, actueu. Perquè quan el bosc crema, quan la terra crema, crema la base sobre la qual som el que som. Quan el bosc crema, vol dir que ja no sabem ni habitar ni somiar.

Després de l’incendi no pot venir la calma. Les imprudències van més enllà de llençar una burilla per la finestra, i la responsabilitat política davant l’abandó insostenible dels boscos i de la terra també és imprudent i vergonyosa.