Malgrat que ja ens hem endinsat al mes d’agost, tot fa pensar que la política no descansarà massa, a causa dels reptes que caldrà afrontar el proper curs. Tres polítics de ben segur tindran feina, encara que sigui mitjançant el telèfon, els whatssaps o les xarxes socials. Tanmateix el país viu una nova crisi pandèmica que impedirà la plena normalitat en aquestes setmanes d’estiueig.

1. Pere Aragonès. Seran les seves primeres vacances com a president de la Generalitat. Malauradament aquests darrers dies l’hem vist a diferents indrets afectats pels incendis. Ha estat al peu del canó i això es important. Difícilment fa una dècada ningú no s’hauria imaginat que l’ajudant d’Oriol Junqueras pogués arribar a ser la màxima autoritat del principat. No va guanyar les eleccions però, després d’un calvari de gairebé tres mesos, Puigdemont li permeté asseure’s al despatx de la plaça de Sant Jaume.

De moment fa més de president independentista que no pas de la globalitat de la ciutadania. Per sort, però, no té res a veure amb el vicari Torra que passà a la història amb més pena que glòria. Aragonès no rebutja el diàleg, però encara no és prou valent com per trencar amb vicis del passat. Demana i aconsegueix –els tretze diputats a Madrid d’ERC són decisius, no ho oblidem– reunions bilaterals, però no s’atreví a participar en la cimera de Salamanca de presidents autonòmics de la proppassada setmana. A poc a poc va aconseguint desmarcar-se de JxCat i d’ara endavant tindrà l’oportunitat de marcar perfil propi. El seu govern és fluix –no hi ha primeres espases– i de ben segur s’haurà de multiplicar per superar aquests dèficits. La legislatura ve marcada per l’èxit de l’entesa PSOE-ERC, per la qual cosa farà falta moltes dosis de paciència i imaginació.

2. Pedro Sánchez. La recent remodelació del govern li ha donat oxigen en uns moments complicats. Des de la contundent victòria d’Ayuso a la Comunitat de Madrid lluita contra una majoria d’enquestes desfavorables. Té dos anys per recuperar-se, que en política són molts. La clau pot ser la bonança econòmica que s’apunta ja i la inversió dels milions d’euros que arribaran de la Unió Europea. Malgrat tot, la pandèmia continua i aquesta és una lluita que mai no se sap com pot acabar.

El president espanyol fou l’impulsor dels indults als presos catalans. El seu posicionament primerament no s’entengué massa no només entre l’electorat, sinó fins i tot entre les files socialistes. Alguns barons manifestaren les seves discrepàncies en aquest sentit. Però és evident que quelcom s’havia de fer per desinflamar la crisi catalana. Els poders judicials de l’estat en mans conservadores no l’ajuden en els seus objectius com s’ha pogut comprovar recentment. Però no cal oblidar que arribà a La Moncloa gràcies a una moció de censura que rebé el suport dels independentistes catalans.

Sense majoria a les corts i amb un Podem radicalitzat en posicions extremistes, Pedro Sánchez haurà d’anar molt en compte, per tal de no trepitjar massa ulls de poll que li podrien complicar la legislatura.

3. Pablo Casado. És el representant del «no» a tot allò que vingui del govern. Amb el suport dels mitjans de comunicació conservadors madrilenys, ja no renega de Vox. Sap que només pot assolir l’objectiu sumant els escons de Santiago Abascal. La ultradreta serà el seu complement, per la qual cosa va amb peus de plom com s’ha vist en la recent crisi viscuda a Ceuta en què es declarà persona non grata al líder de Vox amb l’abstenció del PP.

Com que els populars pràcticament no existeixen a Catalunya, la ferida del procés continuarà oberta. Casado sap que esgrimint mà dura fa contents als de Vox i a la vegada aconsegueix molts vots a l’Espanya profunda. No es recorda ja que el gran responsable del divorci fou el PP i això que ell ocupava un càrrec al carrer Gènova.

El seu màxim interès és fer oblidar els casos de corrupció i centrar-se en els atacs als independentistes catalans. A Pedro Sánchez ja li ha dit de tot, per la qual cosa la seva estratègia no ofereix dubtes. Veurem si li dona resultat.