Llegeixo que el Museu Reina Sofia, en comptes d’oferir al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) un dels molts quadres que acumula de Dalí, li ha enviat un anodí Miró, –del qual n’anem sobrats– a més d’un Cuixart informalista i un Lagar de la Guerra Civil. A canvi, van al museu madrileny obres de Canals, Urgell i Nonell. Així doncs, el MNAC ha fet el negoci d’en Robert amb les cabres: ha perdut més que no tenia...

A Banyoles, els veïns han de sortir a defensar el toc de les campanes. És senyal que alguna cosa no rutlla. Les ordenances municipals contra els sorolls nocturns solen fer una excepció amb les campanes, és cert. Però, i què? Al capdavall, aquestes ordenances no es compleixen quasi mai: per desídia, perquè queden supeditades a normes superiors que les contradiuen, o per impotència i cansament de qui les ha de fer complir. La policia s’ha arribat a trobar amb incívics que ja ni els obren la porta o que fins i tot els insulten. A tot arreu, a les nits, hi ha crits, gossos lladrant, vehicles amb la música a tot volum, festes en cases particulars sense cap mirament per als veïns... De tot això, els contraris a les campanes no se’n queixen, o almenys no se’ls sent gaire. Això sí: al·leguen que les campanes són una tradició sorollosa incompatible amb la modernitat. Doncs si la modernitat es redueix a tolerar els nous sorolls, ara ja «tradicionals», que s’ho facin mirar.

Aquestes darreres setmanes els incendis s’han encadenat i encavalcat per tota Catalunya. Fa mal veure les flames i les cendres. I encara fa més mal el silenci que queda després del foc, la superficialitat i l’esterilitat de les polítiques que en deriven.

No podem quedar-nos satisfets amb la concessió d’algun ajut per danys, ni amb alguna campanya institucional per conscienciar la població, ni amb quatre paraules boniques cap a la feina dels bombers i cap a la importància de la pagesia. Cal actuar diferent: amb previsió, amb creativitat i amb convicció. El 64% del territori de Catalunya és bosc, i ha estat abandonat i menyspreat en el pensament urbà que condiciona les polítiques del país. Necessitem accions immediates, regeneradores i amb criteris locals per al territori forestal i rural, accions que no només beneficiarien la gent de la zona, sinó que són l’única base possible per construir-ho tot per a tothom. Plantes locals de biomassa local, ramats municipals, promoció de l’agricultura local. Penseu, creeu, actueu. Perquè quan el bosc crema, quan la terra crema, crema la base sobre la qual som el que som. Quan el bosc crema, vol dir que ja no sabem ni habitar ni somiar.

Després de l’incendi no pot venir la calma. Les imprudències van més enllà de llençar una burilla per la finestra, i la responsabilitat política davant l’abandó insostenible dels boscos i de la terra també és imprudent i vergonyosa.