Si realment ets tan mascle com et creus, que has de demostrar la teva masculinitat matant, cremant, humiliant, privant-la dels fills, o qualsevol altra forma de demostrar allò tan caspós de «el hombre soy yo y llevo los pantalones y traigo el dinero a casa»...
Si realment ets tan mascle com et creus, que la solució (per a tu) només per a tu, és assassinar la teva dona, parella, amant, digues-li com et roti: és una dona, d’entrada que sàpigues que no ets un home, ni tan sols un ésser humà: ets un desgraciat. No et mereixes ni el meu apreci ni el meu respecte.
Però si la teva valentia és després em suïcido i ja està, et faria una petita reflexió:
Què et sembla que, si et sents tan desgraciat, tan impotent, tan poc mascle, et suïcides abans de fer mal a ningú més? Potser la dona i els fills t’estimen, i els pot saber fins i tot greu, però el mal serà menor que si els mates a ells abans de culminar la teva gran obra.
Que tu siguis tan home que no siguis capaç de conviure amb altres éssers humans no vol dir que tinguis ni el dret ni la potestat de decidir sobre la seva vida, ni de com han de viure la teva impotència com a mascle frustrat.
Un petit consell: abans de matar ningú, abans de fotre-li la vida a ningú, abans de decidir qui mereix viure, pensa si realment val la pena el que fas, com pots arreglar-te, com pots intentar arreglar la teva vida amb els altres (sobretot els teus) i, si no t’hi veus prou preparat, endavant, però tu sol: els altres ni tenen culpa, ni s’ho mereixen. Potser algú et plorarà, però no haurà de plorar a ningú més per causa teva. Gràcies si ho llegeixes abans de fer-ho.
