Els que parlem de transició energètica insistim que l’economia s’ha d’electrificar per poder arribar a millorar l’eficiència i així disminuir les necessitats energètiques inicials. Així, el cotxe l’hem de canviar de gasolina a elèctric, la calefacció de gas a elèctrica amb bomba de calor, algunes calderes de gas industrials a elèctriques i certs processos industrials també a elèctrics. Tota aquesta electricitat ha de ser renovable. En aquest esquema, però, hi ha mancances greus, com és el cas quan no hi ha vent ni sol durant dies seguits, en un escenari que en diem pantà renovable. Tot i que tindrem sistemes per emmagatzemar electricitat amb bateries i amb centrals de turbina-bomba (que bombegen aigua amunt quan hi ha excés d’electricitat i la turbinen avall quan hi ha dèficit), aquests sistemes estan pensats per ser intradiaris, per aguantar certes hores en un dia o dos dies, però no per subministrar electricitat durant dies consecutius. També hi ha altres problemes, com que amb electricitat és difícil assolir temperatures en processos de més de 400ºC amb resistències elèctriques.

Per resoldre tot això hi ha l’alternativa dels combustibles renovables. Aquests poden ser combustibles líquids en forma de metanol o d’oli vegetal que avui es barregen en petites quantitats en la gasolina o en el gasoil, o també gas provinent de digestions o combustions parcials. Si es fermenta biològicament un purí, uns fangs de residus urbans o un component vegetal, s’obté un biogàs. Aquest gas normalment no és gas metà pur, sinó que conté elements que cal depurar per al seu ús posterior. També té com a característica un poder calorífic baix, que fa que s’hagin d’adaptar les màquines que el faran servir, com ara un motor per produir electricitat o un cremador industrial en una caldera o en qualsevol procés.

Es pot també generar gas a través de piròlisi, de la combustió incompleta de biomassa o de residus sòlids urbans. És una pràctica que es feia servir quan, fins els anys 1970 (abans que hi hagués el gas butà), es fabricava carbó vegetal, o també quan, en època d’escassetat post-guerra civil, es generava gas a partir de carbó darrera els autobusos com a combustible en substitució de la gasolina. El gas de piròlisi també conté components gasosos no volguts que cal separar i, com el biogàs, té un poder calorífic baix, de l’ordre d’una tercera part que el del gas natural.

Una pràctica que es preveu en els anys immediats és la conversió d’aquests gasos biogàs, o gas de piròlisi, en gas renovable a base de millorar el poder calorífic per fer-lo compatible amb el gas natural actual. Si fos així, el gas renovable es podria injectar fàcilment a la xarxa actual de gas i es podria utilitzar fàcilment en substitució del gas natural. Per reformar el gas cal el recurs de l’hidrogen que s’haurà d’haver generat amb energia renovable fotovoltaica o eòlica. Finalment encara queda una última possibilitat com és la de generar gas sintètic a partir de la combinació de CO2 i hidrogen.

Catalunya té un consum de gas de 55 TWh, més l’emprat en generació elèctrica que és de 15 TWh. El potencial màxim que hi pot haver amb biogàs a Catalunya és de 10 TWh, mentre que el de gas de piròlisi pot ser de 13 TWh. La generació de gas sintètic a partir d’electricitat podria arribar a ser de 14 TWh, però avui és molt difícil avaluar la seva viabilitat econòmica.

Apareix, doncs, una possibilitat nova de recursos que pot desenvolupar millores tecnològiques que ajudaran a equilibrar el sistema energètic en el futur utilitzant residus i subproductes de la societat, com residus sòlids urbans provinents de les deixalles domèstiques, purins de les activitats ramaderes, biomassa de la gestió dels boscos, biomassa provinent de les podes d’arbres fruiters i urbans, biomassa provinent de les activitats agrícoles i de jardineria, i fangs de les depuradores urbanes. La majoria d’aquests productes avui s’aboquen al medi ambient amb més o menys depuració, però no es fan servir, essent una oportunitat d’or pel futur.

Al món es fan servir 103 mil milions tones de recursos en forma de minerals i combustibles, dels quals integrem de forma permanent 26 mil tones (en edificis, infraestructures i estocs) i en reciclem només 9,3 mil tones. La resta, 66 mil tones, es dispersen en el medi ambient en forma d’abocadors en terra, al mar, o escalfant l’atmosfera.

La nova economia frugal és l’economia de l’eficiència, la que incorpora el coneixement i la intel·ligència per obtenir una millora substancial en l’ús de recursos. Les noves formes de emprar subproductes i residus són essencials en aquest camí i per això la generació de gasos renovables és tan important. A més, significa una excel·lent oportunitat per al món de la pagesia amb els purins o conreant espècies vegetals que serveixin per metanitzar, és una oportunitat per endreçar els residus urbans i, com no, és una oportunitat magnífica per resoldre el forat de generació renovable quan no hi ha sol ni vent. L’energia de 70 TWh que avui empra Catalunya en forma de gas es pot convertir en 23 TWh, ajudant al sector elèctric a equilibrar la seva generació i en una assistència imprescindible per aquells processos on no és fàcil trobar una solució tèrmica.

Per això és hora que la Generalitat es posi les piles treballant en aquesta via de gas renovable, designant algú que coordini agricultura, residus i energia, avui tots ells en la mateixa conselleria. El gas renovable pot arribar a ser més del 19% de l’energia que Catalunya necessitarà el 2050 i una oportunitat d’or per modernitzar el sector primari i resoldre mancances energètiques industrials. És hora d’agafar la iniciativa i fer que Catalunya torni a liderar el món de l’energia abans que ens ho prengui tot Aragó com ja ha fet amb l’eòlica i la fotovoltaica.