Els ànecs volen. Els avions volen. Els ànecs de vegades fan llargs desplaçaments. Els avions, també. Els ànecs necessiten espais humits, estanys i rius, per bellugar-se. Els avions necessiten aeroports per enlairar-se i aterrar. Els avions transporten persones i mercaderies d’un lloc a un altre, de vegades a prop, de vegades molt lluny, i alguna cosa més. Els ànecs ens transporten a ells mateixos, i alguna cosa més. Aquesta cosa més que transporten els ànecs i es avions és la seva càrrega simbòlica. Els ànecs simbolitzen natura, i quan neden en espais preservats del creixement urbanístic simbolitzen natura en perill. Els avions simbolitzen progrés tecnològic i prosperitat econòmica, i aquest és un interès material que comparteix gairebé tothom encara que no tothom en sigui conscient. Si l’actual esperit conservacionista s’hagués aplicat en l’era de la revolució industrial, encara teixiríem a ma. Si ho hagués fet fa deu mil anys, encara seríem caçadors-recol·lectors. Alguns autors consideren que l’agricultura ens va expulsar del paradís, però potser vostè i jo formem part de l’escreix de població facilitat per aquell pecat original, sense el qual no seríem milers de milions, sinó milers a seques. Estadísticament, tindríem quasi tots els números per no haver nascut. Però això no ens causaria cap dolor perquè, en no ser, no ho sabríem. Els ànecs i resta de fauna i flora de l’estany de la Ricarda incorporen, sense voler-ho ni saber-ho, la càrrega simbòlica que els ha atorgat la gent que vol prémer el pedal del fre al creixement econòmic si el preu és continuar urbanitzant la natura (en la qual inclouen els horts del delta, resultat d’una transformació artificial dels aiguamolls per produir vegetals d’enginyeria genètica tradicional). Hi ha gent a qui li agrada veure ànecs i gent a qui li agrada veure avions, i al Prat existeixen indrets d’observació per a totes dues aficions, separats per poca distància. Els del mirar avions tenen força requesta, amb savis habituals que coneixen tots els models.
