Durant la querella de Pujol, i arran de l’exculpació, sortiren diferents publicacions,gràcies a les quals s’ompliren algunes de les llacunes de la seva biografia. Feliciano Baratech, el periodista econòmic de La Vanguardia, publicà una mena de versió oficial: Banca Catalana, toda la verdad (Planeta, 1985). Tres joves periodistes, Francesc Baiges, Enric González i Jaume Reixach, elaboraren un treball seriós i ambiciós, que Planeta, en procés d’edició del llibre esmentat els el refusà. El lliuraren a l’editorial Plaza & Janés: Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis (Plaza Janés, 1985). Però resultà que Plaza & Janés, per pressions de l’àmbit convergent, censurà una part substancial del treball. Ho explicà Andreu Missé, periodista econòmic d’El País, en un famós article: El caso del libro sobre el «caso Catalana» (8-IX-1985).

Resultava que, en l’original, els tres periodistes esmentaven detalladament una venda d’accions per les quals Pujol hauria guanyat 500 milions de pessetes i citaven una escriptura davant del notari Roca Sastre del 15-XI-1977, en la qual «…se certificaba la venta de Jordi Pujol a Antoni Forrellad, actuando el primero a título individual y el segundo en nombre de la Fundación Catalana, de 100.000 acciones de la serie B de Banca Catalana. Estas acciones serían las comprendidas entre los números 1.501 y 10.500, del 19.350 al 00.349 y del 124.001 al 174.000. El valor nominal era de 100 millones de pesetas y se habrían revalorizado al 600 por cien, por lo cual Forrellad pagaría por ellas 600 millones. El primer pago se haría efectivo en el acto mediante el talón número AK0074-124, de 100 millones, contra la cuenta corriente 04204 de Banca Catalana. Diez plazos semestrales posteriores, de 50 millones cada uno, debían completar el importe total de la operación. Esta segunda fase se cumplimentaría con las letras de la serie 43A270432 a 43A270442 avaladas por Banca Catalana las cuatro primeras (aval 1608), Banco Industrial de Catalunya las tres siguientes (aval 3678), y Banco Industrial del Mediterráneo las tres últimas (aval 2.750). Por fin, con fecha 17 de noviembre, siete años justos antes de que aprobase la operación acordeón, el notario Lluís Maria Vallet Mas fue requerido en su despacho del número 42 del Paseo de Gracia, según dicho texto, para legalizar las firmas de la operación, lo cual es práctica común cuando quiere darse validez a un documento en una demarcación distinta a aquella en que actúa un notario determinado».

Francesc Cabana, al seu llibre Banca catalana. Diari personal (Tibidabo, 1989) assegura que Pujol cedí a la Fundació Catalana (creada el 1979 pels bancs del grup), pràcticament de forma gratuïta, les seves accions dos anys abans de la crisi. Les dades sembla que no acaben de lligar amb l’escriptura notarial de 1977 ni tampoc amb el fet que a la primavera de 1980, en la declaració de béns al Parlament de Catalunya, consignà que posseïa accions per valor de 600 milions de pessetes. D’altra banda, al banc de Vizcaya, quan s’apropià de Banca Catalana, no quedaven indicis de les accions de Pujol.

El 1994 es publicà el llibre de Josep Antic El virrei (1994). Després de guanyar les eleccions de 1999 i presidir la Generalitat fins al 2003, Pujol va nomenar Artur Mas el seu successor. En l’última legislatura va cometre un error que pagà car: arraconar ERC i preferir el PP d’Aznar. Si bé mai no va voler entrar al govern del PP, Mas no va poder pactar amb ERC i va haver de fer d’oposició a dos tripartits, el 2003 i el 2006, tot i ser CiU la força més votada. Amb la presidència de Maragall i Montilla s’elaborà el nou Estatut de Catalunya que Congrés i Senat aprovaren la primavera del 2006 després que Guerra (paraules seves) hi hagués passat el ribot. El referèndum de l’Estatut es programà per al 18-VI-2006. El PP i ERC demanaren el «no» per raons ben oposades (els uns el trobaven estret i els altres massa ampli). Participació: 49,41%, dels quals 73,9% votà «sí». En vigència des del 9-VIII-06 fou recorregut al TC des del PP i per sis instàncies més. El 2009 començaren les consultes populars sobre la independència a Arenys de Munt, les quals s’estengueren com una taca d’oli. Un TC amb membres amb mandat caducat, tot i haver estat referendat pel poble, gosà emetre sentència i retallar l’Estatut el 29-VI-2010. Fou la metxa per encendre la primera de grans manifestacions amb centenars de milers de persones al carrer cridant «Som una nació!» «Volem decidir!» Quan el govern Mas, després de ser aprovat pel Parlament, demanà al govern central un pacte fiscal semblant al concert basc, Rajoy li engegà la porta als nassos. I ja sabem què va seguir: el 14-XII-2011, l’Assemblea de Municipis de la Independència; el 10-III 2012, l’ANC. El 8-IV-14, Marta Rovira, Joan Herrera i Jordi Turull defensaren al Congrés la possibilitat de convocar un referèndum i se’ls denegà. Vingueren la Jornada de Participació del 9-N d’aquell any, després que el TC suspengués les consultes previstes. I l’1-O del 2017.

Pujol el 2006 es retirà al Centre d’Estudis Jordi Pujol i preparà les memòries en tres volums, de 1930 a 1980, de 1980 a 1993 i el tercer fins al 2011 (2007-2012) que vaig devorar només de sortir. El 2011 encara el vaig anar-li a escoltar la conferència Residuals o independents?, on no hi cabia ni una mosca. El 2012 va publicar una de les cèlebres editorials al web de la seva fundació: Sobre la viabilitat o inviabilitat de Catalunya. Hi venia a dir que o independència o inviabilitat. El 23-I-2013 ,el Parlament de Catalunya declarava que «el poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà». El dia 13-III, en resposta al govern espanyol de recórrer aquesta declaració al TC, el Parlament amplià la majoria a un total del 104 dels 135 diputats, gràcies al suport, aleshores, dels representants del PSC-PSOE.

El 25-VII-2014 Pujol s’autoinculpà d’evasor fiscal. El polític ètic saltà pels aires. Hi va haver un pim-pam-pum. Després de més d’una dotzena d’anys en un calaix, Margarita Rivière publicà la novel·la Clave K el 2015, roman à clef on K és Pujol i Adolf Queiket és Alfons Quintà. Em temo, tanmateix, que el que va fer Pujol amb les seves accions de Banca Catalana (en va treure 500 milions de guanys o les regalà a la Fundació Catalana?) quedarà encara a l’ombra com fins fa poc hi havien quedat els negocis del seu pare. Sé que Pujol és auster, que sempre ha dit que els diners serveixen per fer coses, que ha convidat gent a dinar a casa seva i a la taula hi havia vi de tetrabrick, però amb això no n’hi ha prou. I sé que no sempre, qui molt oli remena, els dits se n’unta. Per això, aquí, el 2014 el vaig comparar amb un personatge evangèlic: Zaqueu. Veurem què en dirà el serial televisiu. Revista de Catalunya, el desembre passat publicà, Pujol en perspectiva amb articles de Carme-Laura Gil, Jaume Sobrequés, Joan Manuel Tresserras i Joan Vallvé, Tresserras –suspecte de res– hi afirma sense embuts que «Pujol ha estat el polític català més important el darrer quart del segle XX». Em sembla que els fiscals, a Andorra, piquen ferro fred i que el plet involucrarà més alguns fills que no pas al pare: temps al temps.