Crec que la millor notícia de la Festa Major d’enguany és la concessió del Dracma de Plata a la Colla Gegantera que, a banda de fer lluir i subratllar qualsevol acte que celebrem des de fa més d’un quart de segle, s’ha encarregat de garantir la presència de la vila a la gran majoria de trobades que celebren les nostres tradicions arreu de Catalunya. Cal felicitar a tots i cadascú dels seus components per la seva constància i voluntat, però també -i molt especialment- al seu president, l’amic Gabriel Palou, que a més d’il·lusió i compromís, ha dedicat un munt de temps i diners a fer de la Demètria i en Quimet dos «habituals» als actes més arrelats del país.

El reconeixement els serà lliurat pels representants del «nou» govern municipal, encapçalat per l’alcalde, Joan Plana. De la seva mà, Roses, una petita ciutat que mai ha volgut deixar d’ésser poble, s’està convertint en una mena de reialme on ell «exerceix» la seva funció des de dalt. D’haver gaudit d’uns mandataris propers i accessibles per a quasi tothom, ara tot són delegacions i distàncies -tant amb els ciutadans, com amb els companys de feina, polítics i professionals. Les seves «adreces» al «poble», Salutació per a la Festa Major inclosa, tenen regust d’haver estat escrites en un despatx de Palau enlloc de la Casa Cambó. Potser tenen raó els que diuen que les seves ambicions polítiques van més per allà que per aquí.

Ara bé, per parlar de política amb majúscules, l’altre dia va ser a Roses l’advocat del president Carles Puigdemont i dels Consellers que hi ha a l’exili, Gonzalo Boye, un home del que a banda dels seus orígens (xilè, català i alemany) i de la seva àmplia formació, destaquen sobretot el seu coratge i la seva tenacitat. El seu parlament, farcit de moltes anècdotes i algun «secret» inconfessable, va deixar molt tranquils els assistents, que van tornar a casa seva amb la seguretat i confiança que no només la defensa dels polítics democràticament elegits i defenestrats està en mans immillorables, sinó que cada dia falta un dia menys perquè els catalans puguem decidir lliurement el nostre propi futur. Segons explicà, Espanya va «perdre» la «guerra» per l’autodeterminació el dia que es va oposar a celebrar un referèndum. No com la Gran Bretanya, per exemple, que sempre reconegué (i negocià) les aspiracions de les seves (ex-)«colònies», Escòcia inclosa. «I així estan ells», digué, «amb una Commonwealth que els engrandeix enlloc de patir conflictes diplomàtics amb quasi tots els territoris dels que han hagut de fugir ‘per cames’ – de Cuba fins al Marroc». Tota una lliçó d’història contemporània que va cloure dient que la resistència actual d’Espanya a acceptar les regles democràtiques no rau en els responsables «visible» dels partits, sinó en una mena de «caverna política» que els italians anomenen il sottogoverno.