Art, desraó i preguntes sense resposta

El demés és opinió». (Demòcrit d’Abdera, segles V a IV a.C.)

Una lliçó important que aprenem al llarg de la vida és que les grans preguntes no tenen resposta. Almenys, una resposta convincent. Amb sort, obtenim indicis que no ens satisfan del tot. Conjectures, hipòtesis, probabilitats..., res més. Els fracassos reiterats, les nombroses ensopegades, (allò que anomenem l’experiència) ens demostren una i altra vegada que l’axioma no falla: les grans preguntes sempre queden per respondre.

Ens podem qüestionar, per exemple, per què existeix el Mal o per què l’estupidesa humana pot ser infinita. Si busquem més transcendència, podem recórrer a les interrogacions existencials: qui som?, d’on venim?, on anem? Un cop més, sense resposta. Per voltes que hi donem no en traurem l’entrellat. Almenys si ens guia la sinceritat i el rigor intel·lectual. Són incògnites que han angoixat de sempre l’ésser humà i han originat un munt de teories especulatives en els camps de la filosofia i de la religió. En canvi, hi ha preguntes importants que sí que tenen resposta però que, tenint-la, no troben solució al problema que plantegen. Preguntes com ara: per què hi ha fam al món? Per què hi ha països on el nens es moren de gana mentre en altres la mainada neda en una abundància obscena? Per què homes i dones amb tanta desesperació com esperança s’endinsen al mar en embarcacions de navegació impossible només per exercir el dret a viure i sobreviure? Per què es roba la infància a tantes criatures i se les explota sexualment, se les esclavitza amb jornades laborals extenuants o se les converteix en soldats fanàtics i encegats? Per què després de tanta devastació i mutilació encara es comercia amb armes i mines antipersona? Per què hi ha explotats i explotadors? Per què...? Per aquestes preguntes, de fet, sí que hi ha resposta. El que no hi ha és la voluntat de posar fi a l’arbitrarietat i la desraó que suposen per part de qui podria i ho hauria de fer.

Hi ha preguntes menys transcendents però que també ens fan ballar el cap. Són recurrents en cercles il·lustrats o en tertúlies de cafè i de sobretaula. Per exemple, quina és la funció de l’Art? N’ha de tenir alguna, de funció? Ha de ser compromès o no? L’Art és o ha de ser un element de canvi i de progrés? Ha d’educar-nos i fer-nos millors? Ha de ser una eina per al combat? Naturalment, trobem respostes afirmatives i negatives. Per una banda hi ha qui sosté que perquè l’Art sigui Art no ha pas de tenir una finalitat social. Que la bellesa per si mateixa ja és revolucionària i no li calen atributs. En canvi, hi ha qui defensa que sí que ha de tenir una funció social, educadora; que pot i ha de ser un motor de canvi. Bàsicament, doncs, una divisió en dos grups per bé que, en un i altre, amb tants matisos com opinadors. Hi ha encara un tercer grup, en el qual m’incloc, que creu que l’Art, a més de proporcionar plaer als sentits, també pot commoure i, a través de les emocions, fer arribar a l’espectador problemàtiques complicades que potser cent discursos racionals no li farien arribar. Penso que aquesta funció, tot i no ser-li consubstancial, la pot complir perfectament. Compte!, dic que ho pot fer, no que ho ha de fer. El que no ha de fer mai, l’Art, és adoctrinar. Aquest afany de catequesi que des del poder massa vegades se li ha exigit, a més de nefast, ha estat sempre ineficaç. Sí que pot, però, insinuar, suggerir, fer emergir allò ocult i, si cal, denunciar.

De les arts plàstiques en general i de la pintura en particular m’interessa tot. La forma, el color, el traç, la proporció, la mesura, l’equilibri, l’harmonia i un llarg etcètera que podríem resumir en el component estètic. Però no només això. M’interessa també, i molt, el simbolisme, la intencionalitat, el missatge i el compromís (sí, el missatge i el compromís!). És a dir, si a més de l’estètica hi ha preocupació també per l’ètica. Podem convenir que el component ètic no és indispensable perquè una peça determinada pugui ser considerada una obra d’art però, en la meva opinió, si aquest element el trobem d’una manera natural, honesta i equilibrada, li aporta un valor afegit innegable.

Aquesta preocupació per l’ètica la trobem en l’obra d’un nombre important d’artistes (potser no majoritari) que demostren bon ofici, inspiració, domini de la tècnica i sensibilitat. Homes i dones que a base d’innovació i recerca creen art i bellesa. Però no art per l’art ni bellesa per la bellesa sinó un art càlid, no desangelat, en el que hi detectem passió, mesurada, però passió, al capdavall. En la seva pintura hi percebem una intencionalitat social o, si voleu, política, en el sentit més ampli i noble d’aquestes accepcions. Compromís, empatia, compassió, inconformisme, alegria, revolta… No hi trobarem, en canvi, exabruptes, sectarisme ni papanatisme. Fan una obra que interpel·la i que no deixa indiferent. No donen respostes sinó que formulen preguntes. Un Art que proporciona plaer i, a la vegada, sotragades; que ens posa davant d’una bellesa manifesta però també davant de més d’una veritat incòmoda, si se’m permet manllevar l’expressió.

Sense ser un expert, penso que el denominador comú d’aquests creadors és la recerca de la veritat a través de la bellesa o, si voleu, de la bellesa a través de la veritat que, segons Keats, és el mateix.

De vegades formulen preguntes de resposta de manual i, de vegades, preguntes de resposta impossible. Malgrat tot, unes i altres han de ser obstinadament formulades com per exemple les injustícies i desraons que apuntava al començament. Aquests artistes cerquen la veritat amb delicadesa i poesia sense estridències ni discursos engolats. En la seva obra hi trobarem lluita, rebel·lió però no desesperació. Hi veurem horror i misèria, però no derrota. Formulen preguntes, molts per què?, però no tenen la gosadia de donar-nos les respostes. No fan doctrina. Deixen les preguntes suspeses a l’aire per tal que l’espectador, sadollat de bellesa, noti un pessigolleig intern que el mogui a reflexionar i, si pot ser, a actuar. 

Actuar o no actuar, vet aquí el dilema. Altre cop el dubte hamletià. En general, als humans ens agrada més xerrar, discutir i opinar que no pas actuar. I segurament, la funció principal de l’home, l’única que pot justificar la nostra existència breu, hauria de ser precisament la d’actuar. Actuar per reduir els desequilibris d’aquest món que hem de compartir. Actuar com àtoms organitzats que giren en el buit maldant per trobar sentit a un univers amb massa forats negres i massa desraons. Criatures angoixades que cerquen resposta a les eternes preguntes sense arribar mai a conclusions definitives. Habitants d’un planeta insignificant que vaga perdut per l’espai sideral sota l’hipotètica mirada d’un déu que tampoc no dona respostes. D’un déu que, al capdavall, és també només opinió.