Els noms i els canvis

Ala visió panoràmica de la Història, cultura ve de cultiu, allò que inclou l’agricultura; i civilització ve de ciutat, on és necessari el saber conviure en la diversitat, és a dir treballant la convivència. I és aquí que històricament els mateixos ciutadans varen entendre que calia posar noms als llocs, pobles, barris i carrers. Tota una feina de consens i bones voluntats que ens arriba de molt lluny. Pau Vila, considerat el pare de la geografia moderna de Catalunya, ho va dir amb excel·lència: «Viles i ciutats tenen en llur nomenclatura vial, a part de noms d’imposició anecdòtica, un tresor filològic de valor històric, topogràfic o urbanístic que cal respectar».

Si una època antiga va posar nom a un lloc, no hi ha d’haver inconvenient perquè una altra època hi faci un canvi o un retoc. Però cal, també, pensar-ho amb parsimònia. Pau Vila va opinar sobre aquests canvis: «És com si a cadascú de nosaltres ens agafés la dèria de canviar-nos el nom, amb la qual cosa no sols perdríem la personalitat, sinó que a més les relacions socials esdevindrien un garbuix ple d’incidències en perjudici de tothom».

Però una mirada al passat ens diu que hi ha hagut canvis de nom plens d’encert i de bona sort popular. El nom actual de Sant Joan de les Abadesses va esborrar el de Sant Joan de Ripoll, canviant així una afirmació de dependència d’un monestir per un altre, més proper, de casa mateix; i al poble i al seu sentit de convivència li devia agradar el canvi perquè el nom canviat ja fa nou segles que perdura.

Els noms de carrers, concretament, porten molta càrrega de sensibilitat. No són amics dels canvis. El Passeig de Gràcia, a Barcelona, n’és un bon exemple: una vegada varen voler posar-li Passeig de Pi i Margall, polític del XIX, i no se’n varen sortir. També la Diagonal s’ha afermat sempre en el seu nom original, després de temptatives de diferents colors polítics.

Hi ha canvis de nom que tenen crònica extensa, plena de calidesa, interessant. És l’exemple de Caldetes, que ja es deia així al segle XVIII, i s’ha eternitzat una polèmica per dir-ne Caldes d’Estrac. Un altre nom bellugadís és Sant Vicenç de Llavaneres que, segons unes conveniències determinades, voldrien dir-ne Sant Vicenç de Montalt.

Eren «divertits» els noms que es varen canviar en temps de la Guerra Civil Espanyola, al bàndol republicà per allò de la cruel persecució religiosa que va arribar a suprimir tots els noms de sants i santes dels pobles; aquella depuració va portar a crear altres noms, amb una confusió espectacular; només alguns exemples: Sant Jaume de Llierca es va dir Poble del Llierca; Sant Pau de Seguries es deia Seguries de Ter; Sant Joan de les Abadesses era Puig-alt del Ter; Sant Celoni es va dir Baix Montseny; Sant Climent del Llobregat es va convertir en El Cirerer del Llobregat, i molts més. Quan Pau Vila es va referir a aquella onomàstica estrambòtica va dir que «si en Santiago Rusiñol fos viu en faria un sainet ple de gràcia».

Ara mateix, a Sant Carles de la Ràpita volen canviar aquest nom per la Ràpita. Tindran les seves raons que, cívicament, caldrà escoltar i debatre. La majoria de les vegades una circumstància com aquesta ha portat una certa intensitat a la polèmica, que sempre ha de ser participada i sana.

Des de lluny podem desitjar que s’argumenti bé, molt bé, i que guanyi el millor.