Estem vivint un estiu mogudet futbolísticament parlant. No només per la marxa de la llegenda blaugrana sinó també pel desert en el moviment del mercat futbolístic espanyol. Si res no canvia, farà dos anys que el Madrid no es gasta ni un euro en fitxatges. I enguany el Barça va pel mateix camí, fitxant només a jugadors lliures sense vincle contractual amb cap altre club.

De fet, tots els equips de la lliga estan en una situació semblant. Només els clubs «dopats» pels petrodòlars continuen actuant com abans.

I és que la pandèmia ha estat duríssima per al futbol. Vivíem en l’abundància i l’aparició d’un virus a Wuhan a principis del 2020 ha suposat no només la marxa del millor jugador del món a mitjans del 2021, sinó gairebé la fallida d’un club de la magnitud del FC Barcelona.

No deixa de ser irònica aquesta situació per dos motius: en primer lloc, perquè en els darrers anys el futbol havia prescindit dels aficionats. Tot estava pensat per al negoci televisiu i el mercat global però a l’hora de la veritat, el que ha provocat la ruïna dels clubs és la impossibilitat dels aficionats d’anar a l’estadi. Sense la venda d’entrades, sense els dies de partit i les vendes a les botigues, el forat econòmic esdevé insuportable. Es depèn molt més de la gent del que ningú s’havia imaginat. Una bonica lliçó del futbol de tota la vida al futbol modern: no tot és televisió de pagament i aficionats a les xarxes socials. L’altra paradoxa és la fragilitat de les coses. Al maig del 2021, fa només quatre mesos, la prestigiosa revista Forbes situava el Barça com el club més valuós del món i a la darrera temporada, el Futbol Club Barcelona va ser el club amb més ingressos del món. El Barça era un colós econòmic fa només dos dies.

Certament, la gestió esportiva i econòmica de l’anterior junta ha estat un desastre però no deixa de ser paradoxal que el club més poderós sigui el que més ha patit la crisi de la covid-19.

El cert, però, és que el Barça es troba en un dels pitjors moments de la seva història, però crec que està bé també relativitzar aquesta situació. No deixa de ser una foto. Certament, la marxa de Messi té un impacte emocional molt gran i a més estava en un molt bon moment esportiu, però tots sabíem que aquesta marxa s’acabaria produint més d’hora que tard, ja que el futbolista argentí té 34 anys i la seva retirada no pot trigar gaire en arribar. No és el mateix la marxa de Messi amb 24 anys que amb 34. Hi ha una gran diferència.

D’altra banda, si bé el club no pot fitxar a curt termini, ha tingut la sort que aquesta crisi l’enganxa segurament en un dels millors moments de la pedrera. Feia molts anys que el Barça no comptava amb una generació jove tan bona. Òbviament parlem de Pedri i Ansu Fati però també de Nico, Mingueza, Araujo o Demir. I a més dels «veterans» més joves com Ter Stegen, De Jong o Dembelé.

Venen corbes en el Futbol Club Barcelona però aquestes es poden afrontar millor que en altres condicions.

L’obsessió actual del Barça ha de ser la reducció d’una massa salarial desbocada que no s’explica amb el nivell de la plantilla actual. La nova junta directiva ha fet el que havia de fer en el tema Messi però no està fent el que toca en aquest camp. No pot ser que tinguis una massa salarial tan alta i que aquesta sigui provocada per jugadors tan prescindibles com Coutinho, Pjanic, Sergi Roberto o Umtiti. És aquí on el club es juga el seu futur. En deixar enrere una rèmora que el llastra i que a més no aporta res esportivament parlant. El que no s’entén és que Messi se’n vagi i aquests que he anomenat es quedin pagats a preu d’or.

Si el Barça és capaç de resoldre aquest tema té el futur més que garantit, sinó la travessa del desert serà real.

Hi ha vida més enllà de Messi. Sobretot si ets el Barça. Però ara cal prendre decisions tant o més difícils que facilitar la marxa de l’altre argentí i és aquí on els barcelonistes ens la juguem. Esperem que tots sàpiguen estar a l’altura del moment actual.