F itxa Ronaldinho, Catalunya el necessita». És el president Pujol. A l’altre costat de la línia telefònica es troba Sandro Rosell, que fa pocs dies s’ha estrenat com a vicepresident de la junta de Laporta guanyadora de les eleccions de 2003. Gràcies a l’ascendent de Sandro amb el jugador brasiler i sobretot de l’amistat de Manuel Arroyo, amic de Sandro –que arribarà a ser vicepresident de comunicació del Barça– amb el president del PSG, s’aconsegueix fitxar el jugador «de dibuixos animats» segons Valdano, davant la consternació del Real Madrid i del Manchester United que tenien el xec en blanc preparat.

Pujol tenia sentit d’Estat. Sabia que l’entusiasme, l’alegria, més que quedar recloses en un racó de les nostres vides vulgars s’escampen com una taca d’oli. Tenia clar el concepte de transversalitat. La felicitat que experimentaria Catalunya en viure els triomfs del Barça gràcies a Ronaldinho faria que els catalans veiessin –o no veiessin, que pel cas era el mateix– amb indulgència la gestió de la Generalitat. Tinc entès que cap peix gros de l’actual Govern s’hagi posat en contacte amb Laporta perquè si calia empenyorés el Camp Nou per tal que Messi seguís amb el Barça. És veritat que amb l’estat ruïnós de l’estadi poc ens en donarien.

He rellegit l’article que per aquella època vaig escriure a EL9 d’El Punt. El Factor Beckham es deia. Laporta sabé vendre a la cularada que si guanyava les eleccions fitxaria el jugador de moda que enlluernava les mirades femenines. Les guanyà i en Beckham vestí de blanc. Han transcorregut divuit anys. Laporta ha tornat a guanyar unes eleccions i Messi ha començat a aprendre francès per correspondència. Havia promès que si era escollit president faria mans i mànigues perquè Messi es quedés. Era una frase que repetia molt abans que Tebas, el president de La Lliga, anunciés el pla Marshall pel equips de futbol.

La lliçó que hauríem de treure de tota aquesta història és que si us voleu presentar com a president d’un club de futbol que un dia va ser important com ara el Barça o president d’una institució que vol ser important com ara la Generalitat, o president d’escala o d’una Ampa, no se us ocorri anar amb la veritat com si fos l’estendard dels cavallers de les creuades. Les conseqüències podrien ser tan desastroses com confessar a la parella que heu tingut un somni eròtic amb el vostre ex. És més, a qui li interessa la veritat? La veritat mai ha estat de moda. La veritat fa nosa. Una blasfèmia per més intempestiva que sigui no arriba a la sola de les sabates de la veritat. Perquè hauríem de saber que la nostra parella fingeix els seus orgasmes en estèreo! Perquè saber que el nostre guru de l’autoajuda és un cràpula bevedor a qui l’editorial li dona una última oportunitat! Perquè saber que el nostre gos no ens estima! Perquè saber el què opinen les nostres amistats de nosaltres quan abandonem la trobada abans d’hora! Perquè saber que a hores d’ara la Puta i la Ramoneta s’estan empolainant i posant-se pólvores perquè se’ls ha girat feina! Perquè saber que la nostra biblioteca –la d’Alexandria en bonsai!– un altre dia es vendrà a preu de saldo als encants!

S’ha comentat moltíssim la roda de premsa en què Laporta donava explicacions sobre la no continuïtat de Messi. El periodisme ha fet una dissecció semiòtica de cada una de les paraules, de cada una de les frases. Cap periodista que a mi em consti reparà en un detall. Laporta amb les mans agafades per darrere i amb la cara del nen que fa la primera comunió. Una imatge pròpia d’una existència quàntica on tot és veritat i mentida alhora. On veritat i mentida resulten opinables.