Una enquesta de l’Ajuntament de Barcelona entre els joves de 15 a 34 anys revela que l’ús de la llengua catalana a la capital no tant sols no és majoritari sinó que recula: en el conjunt de la ciutat els joves parlants són el 28%, menys de la meitat que el 62% del castellà. Però també detecta que el tema va per barris, i on el català resisteix millor és als més benestants. En els de renda més reduïda, només un 13,9% el té com a llengua habitual. En canvi, la xifra puja fins al 41,3% en aquells on la renda és més alta. La consideració del català com una llengua de la burgesia en contraposició al castellà de les classes populars ha estat desqualificada com a lerrouxista, se l’ha acusat d’afeblir el projecte nacional en associar-lo a les classes dominants, i s’han publicat estudis exhaustius sobre l’origen i l’arrel popular del catalanisme, però les xifres són les que són, i altres enquestes assenyalen la forta relació estadística entre llengua habitual i sentiment nacional, per molt que hi hagi estelades en balcons de Ciutat Vella i no costi veure rojigualdas a la part alta. Els qui patim pel retrocés en l’ús social de la llengua podem trobar tanmateix una escletxa per al consol en aquestes dades pensant que el futur seria pitjor si el mapa fos al revés, és a dir, si els barris més castellanitzats i amb el menor percentatge d’utilització del català fossin els de renda més alta, mentre que en els barris més pobres es donés la situació contrària. No és cap secret que les famílies amb més ingressos tenen una capacitat d’influència social i cultural superior a les que pateixen per arribar a final de mes, superioritat derivada tant de la capacitat de consum com de l’accés a llocs de treball més decisius i butaques institucionals amb més projecció. L’altra cara de la moneda és que aquest ús superior del català en la gent més rellevant, combinada amb la dinàmica institucional, projecta una imatge distorsionada que dissimula la gravetat de les amenaces que pesen sobre el futur de l’idioma.
