Ser afrodescendent és que se’t vulgui fer anar per un camí diferent del que transitaran la resta dels teus companys i companyes. Tot i que tu tinguis claríssim cap on tirar, tot i que sàpigues del cert què vols estudiar i tot i que tinguis els teus propis somnis. I que aquest intent de marcar-te el camí es faci per la teva condició social, econòmica o ètnica.

Ser afrodescent és saber que, com tots els éssers vius que campen per aquest planeta, tens alguna diferència que et fa ser únic i, alhora, que et fa pertànyer a un col·lectiu de persones amb qui comparteixes certes peculiaritats. Del que se’n parla ben poc, però, és de com aquesta característica, peculiaritat o diferència et pot arribar a marcar en el teu propi país. A tall d’exemple, posem pel cas que vull ser perruquera. A Catalunya no està prevista la formació sobre els diversos tipus de cabell i pell que tenen els seus ciutadans. La formació s’orienta única i exclusivament a pentinar persones blanques. On quedem tota la resta?

Però aquest tret diferencial, que és el color de la teva pell o l’origen dels teus cognoms, et marca en molts altres àmbits del teu dia a dia. I hem de fer front a mentides, portes tancades, acomiadaments injustificats, mirades o paraules de menyspreu pel simple fet de voler realitzar un període de pràctiques pensat «per a tots» els estudiants catalans. Això m’ha passat a mi. He hagut de buscar jo mateixa la informació sobre la possibilitat de fer estades de pràctiques perquè les persones com jo, negres, no som del perfil habitual i no se m’ha facilitat.

Passa el temps, et formes i, de mica en mica, t’adones que tot i tenir el títol, en el món professional no hi ha lloc per tu. Tens el títol, ets de Banyoles, però ets negra. T’oferiran oportunitats diferents a les que ofereixen als altres. Bàsicament perquè consideren que som inferiors a qualsevol altra candidata tot i, repeteixo, comptar amb la formació, el coneixement, la força i l’experiència necessària.

I arriba el moment d’independitzar-te, ser adult i formar una família. I la societat et torna a obsequiar amb la discriminació racista a l’hora d’accedir a un habitatge de lloguer, amb tot d’impediments i obstacles per obtenir el document d’identitat sense el qual pots arribar a ser deportat... i un llarg etcètera.

Ser negra vol dir haver de demostrar contínuament que també et mereixes determinada posició perquè tens les mateixes, o millors, habilitats i coneixements. És esgotador. Et mereixes una feina digna, ser valorada pel que saps i no pel teu origen. Ho saps. Et mereixes ser part d’allò pel qual tant has lluitat: viure i deixar viure, en condicions dignes.

Ser afrodescendent és també no tenir clara la teva identitat com a jove afrocatalana. Que se’t qüestioni la teva identitat negra, que hagis d’enfrontar-te amb els microracismes fins i tot en els espais més privats, en el terreny de les amistats, que necessitis justificar-te per ximpleries, haver d’acceptar que com més adult ets, més castellà et parlaran, haver de xocar, una vegada més, amb la sexualització i el suposat exotisme de la dona negra. Tinc 24 anys i ja m’han ofert 5 cops fer treballs sexuals per a homes blancs.

Pot semblar fàcil entomar tot això, fent veure que no passa res al teu voltant. Però sempre arriba el dia en què t’acabes preguntant fins quan haurem de demanar permís per viure la vida com mereixem, amb els mateixos drets… I et preguntes, quan podrem dormir tranquil·les sabent que els nostres fills i filles, no hauran de passar per les mateixes injustícies que avui estem patint els afrodescendents a la terra que ens ha vist néixer i créixer.