El balanç provisional dels Jocs Olímpics confirma que sempre són un pèssim negoci i es pot sospitar que aquest és el motiu pel qual les principals ciutats es peguen per ser la seva seu. Argüeixen que és pels intangibles d’imatge i promoció, però sabem que el tangible és més apetitós i l’interès en els sobrecostos està en el pes dels lobbies que treballen anys abans de la concessió.

Des dels Jocs Olímpics de Roma 1960 -tota una vida- la mitjana dels sobrecostos és del 172%. Els sobrecostos els cobren les empreses i els paga l’erari públic. És un altre mos al pastís dels impostos a favor dels ingressos de les empreses. Quan en 60 anys s’ha aconseguit un desviament del 172% és perquè no s’ha après a calcular el cost ni treballat per ajustar-se a la previsió, sinó que es persegueix l’excel·lència en sobrepassar el convingut i augmentar la factura.

En els Jocs de Tòquio, que van patir el retard d’un any per culpa de la covid-19, el sobrecost s’estima entre el 111% i el 244% -és a dir, entre una cosa i més del doble d’alguna cosa- el que ratifica que ni tan sols s’ha après a estimar els sobrecostos després que es produeixen.

L’altre balanç provisional és de sobrecost emocional i té a veure amb els pensaments de la competició i la derrota i amb les paraules de victòria dels atletes. En els centres d’alt rendiment han d’ensenyar alguna cosa d’humanitats i muscular psicològicament per la realitat i la derrota a aquests becaris de l’esforç físic i deixar de dopar-los amb escombraries motivacionals.

El millor atleta és el que millor sap competir, encara que no sigui necessàriament el més capaç en la disciplina, com la millor nota l’obté l’alumne que sap examinar-se i no sempre el que més sap.

Potser convingui allunyar els esportistes de les xarxes socials -on un llançador de javelina pot veure’s com una estrella universal- i aclarir-los que no van saltar o córrer més perquè els hagi arribat (per quina via?) «tota aquesta energia de tanta gent» que va creure en ells.