Fa un parell de mesos, Pornhub, el conegut portal pornogràfic, va tenir una humida i excitant idea: crear una guia interactiva per conèixer més sobre l’art del sexe a través d’algunes obres pictòriques dels museus més famosos del món. «Part del millor porno de tots els temps, només pot trobar-se en els museus», afirmava Pornhub en la presentació d’aquesta guia titulada Classic Nudes. Meravellós! Fins i tot va produir un exquisit espot promocional amb l’arxiconeguda exactriu italiana Cicciolina com a inexcusable alma mater protagonista. L’objectiu era abraçar l’evident vinculació entre l’art i la fina línia que separa l’erotisme i la pornografia. De fet, moltes d’aquestes obres ja van ser titllades inicialment de pornogràfiques, i només amb el pas del temps, un cop es va anar desinflant el suflé de l’escàndol i dels valors d’una societat coetània generalment escanyada per preceptes ultrareligiosos i puritans, van anar assimilant l’erotisme, etiqueta molt més rebaixada i acceptada intel·lectualment i socialment. Amb aquesta proposta, el portal pretenia estimular d’una manera original i fresca, a més, tant el coneixement com l’observació de les obres originals als museus, un cop l’extinció de la pandèmia que la Xina i l’OMS ens han regalat, així ho permetessin.
En aquesta guia de la història de l’art porno hi anaven incloses, inicialment, obres del Louvre, el Musée d’Orsay, el MET de Nova York, la Galeria Nacional de Londres i la Galeria Uffizi, entre d’altres, tot i que actualment, aquest passeig virtual ja ha eliminat el Louvre i la Galeria Uffizi, que van amenaçar al portal amb demandes judicials si no retirava les «seves» obres d’aquest despropòsit aberrant i herètic, que no eròtic. Nou rebot del clàssic «el gat és meu i me’l follo com vull». Realment els museus tenen la potestat d’impedir la revisió d’obres universals facturades fa segles? A mi aquest tema se m’escapa perquè no acabo d’entendre com un museu pot dir com i de quina manera pots veure una obra i, encara més, com es pot erigir en propietària intel·lectual dels seus drets si, posem el cas, ha estat facturada en ple Renaixement. És ridícul perquè tothom hauria de saber, i més amb els temps que corren, que una cosa és la visita virtual i l’altra l’experiència única de l’observació original. Fa uns anys vaig enamorar-me d’una sèrie de peces audiovisuals sobre el catàleg del Museo del Prado que vaig veure per les xarxes, fins al punt que m’hi vaig anar a perdre pels seus interiors durant tres dies. Una cosa no resta l’altre, al contrari. Els grans museus s’haurien d’obrir més a sinergies externes, encara que provinguin d’un portal de contingut per adults, per molt que els croats de les bones maneres sexuals acusin el porno de no sé què. De fet, hi ha obres d’aquesta guia que m’importaven un cul, però revisitades ara, les voldria palpar in situ. Ja m’ho diuen que soc molt de «culo veo, culo quiero».
