El toc de queda no pot ser una eina per mantenir l’ordre públic», ha sentenciat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I té tota la raó. Ben igualment, la pastilla de l’endemà o l’avortament no poden ser considerats mètodes anticonceptius. Hi ha dues vergonyes que assolen Catalunya, dues vergonyes nacionals, per dir-ho a la manera de la flamarada, que són la roda de premsa del comiat de Messi i que Josep Maria Argimon encara sigui conseller de Sanitat. Semblen dues coses diferents, però sense l’una no s’explica l’altra i sense les dues és impossible entendre el moment polític, però sobretot moral, de Catalunya.

A la conferència de premsa del ploraner cap periodista li adreçà ni una sola pregunta incòmoda que tingués a veure amb l’evident hipocresia de l’enredada que just davant seu s’estava realitzant. Aquell periodisme de catifa d’esclaus de Corea del Nord donant les gràcies al líder suprem; aquell museu de la indignitat arrossegant el periodisme i la llibertat molt més que qualsevol dictadura que hagi durat 40 anys, fou el mirall precís que ens reflecteix: i només amb una premsa tan covarda, tan fanàtica, tan negadora del seu ofici i que d’una manera tan explícita ha renunciat a qualsevol autoestima individual basada en el mèrit, en el talent o en la intel·ligència; per viure només en l’ànsia del reconeixement de la tribu, de la secta, del col·lectivisme que du al hooliganisme acrític; només amb una premsa així, deia, podem haver tingut presidents com Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Carles Puigdemont, Quim Torra o Pere Aragonès. Només un país sense cap idea de llibertat es pot deixar arrasar d’una manera tan humiliant i bruta. Només entre folls abduïts aquesta colla de mediocres sonats poden semblar líders acceptables. I cap periodista, ni un de sol, en les múltiples rodes de premsa que els estimats líders han hagut d’afrontar, els ha fet les preguntes per fer evident el seu frau, la seva mentida, el desprestigi que suposaven pel càrrec; i en el cas de Catalunya encara tractem com si res no hagués passat –i res no haguessin fet– els presidents Puigdemont i Torra, que encara que només sigui de cara al seu públic, els han estafat amb promeses incendiàries, l’acompliment de les quals han deliberadament esquivat quan ha arribat l’hora de la veritat.

Aquest mateix exèrcit de bastaixos, d’operaris ignorants i ganduls de república bananera, són els que assisteixen indiferents i insípids –com si fossin un plat de les germanes Roca– a l’argument falsari del conseller Argimon quan diu que «els jutges volen fer d’epidemiòlegs». No és veritat. El que és veritat és que, en un país lliure, el toc de queda no pot ser una eina per mantenir l’ordre públic. Argimon ha atemptat sistemàticament, com a conseller i en el seu càrrec anterior, contra l’economia catalana, promulgant tocs de queda i confinaments que perjudicaven bars i restaurants –entre d’altres comerços– sense que hi hagi hagut cap dada demostrable que en aquests establiments s’hi disparaven els contagis: més aviat tot el contrari. Però Argimon forma part d’un Govern que, com la premsa catalana, no entén la llibertat, el valor sagrat de la llibertat, i per això creu que el dia 1 d’octubre de 2017 es va celebrar un referèndum a Catalunya –i que a més a més generà un mandat!– i no s’adona de l’atropellament brutal que un toc de queda significa. De fons, ni Argimon ni la seva banda són prou valents, ni prou polítics, ni dignes del càrrec que ocupen per enviar la policia a les botellades il·legals, identificar un a un els que hi prenen part, i posar-los una multa de 600 euros. A veure qui hi torna l’endemà. Però aquest és un Govern tan barat, tan poca cosa, que té por de l’autoritat i no entén què és el poder, i com que no és capaç d’actuar defensant els codis del món lliure, actua a la manera de dictadors i tirans, amb una premsa acrítica –que ni ho notaríem si no hi fos– i que escarneix qualsevol idea de llibertat i ja no diguem de debat intel·ligent, o pel cap baix elaborat.

La Catalunya de la roda de premsa del ploramiques és la Catalunya que es deixa tancar de nit a casa. La Catalunya que quan fa preguntes en una roda de premsa per donar les gràcies a l’estimat líder, en lloc de buscar les bisectrius que expressin les contradiccions, és una Catalunya que es mereix un sàtrapa com Argimon de conseller de Sanitat, amb tota la seva maldat, tota la seva mesquinesa i totes les seves limitacions. Quan tu, com a persona o com a poble, et tornes catifa, no és que et mereixis que et trepitgin, és que ho vols, és que ho reclames. Sobre aquesta Catalunya catifa, indigna, immoral, que s’ha causat ella mateixa les derrotes amb què després victimitza la seva relació amb Espanya, per tornar-la encara més grotesca i folklòrica, s’han produït els escarafalls més ridículs de la nostra petita i ja prou insignificant història. Sobre aquesta deixadesa hem estès el llençol blanc de la nostra rendició sense haver lluitat, però havent fet la paròdia del soldadet per quedar, a banda de com uns perdedors, com uns farsants.

Catalunya és això: una catifa. Per a Messi o per al conseller de Sanitat, o per a qualsevol que s’adoni que els catalans se senten molt més còmodes quan algú els humilia i els trepitja que quan algú els posa davant la seva responsabilitat i els diu la veritat.