Aquella època de la nostra infància i adolescència era temps de tarja de racionament dels aliments i també de salconduit necessari per viatjar; poca llum elèctrica al carrer de la Força. Sobreportes era una mena de Finisterre, on podien començar tenebres diverses. Tot podia caure de vell, però ens era entranyable, érem senzillassos quant a nivell de vida, amb residents ancestrals, moltes famílies i molts amics. Al mateix carrer hi havia dues impremtes, un enquadernador, dues fleques, vàries botigues de queviures, una manufactura del paper, una fàbrica de xocolata, una emissora de ràdio, un teatre, la Creu Roja, dues tintoreries, òptica, rellotger, gestoria, i un constant amunt i avall de professors eminents molt recordats, i corrues d’alumnes de l’institut. Al número 22 de Força amunt s’anunciava la senyora Coloma «Profesora en partos» i al final de la baixada, ja a Carreras Peralta, hi havia la funerària d’en Pumarola; tot un emblema, doncs, del cordó de la vida, mostrat aquí amb tota naturalitat. I teníem al número 21 una cicatriu oberta, cruel recordatori de la guerra, la «casa de les bombes» on es conservava, indòmita i irònica, una pedra amb inscripció: «Ubi caritas et ordo ibi Deus est». I posats a veure simbologia gironina, cal recordar una especial relíquia: aquella porta de fusta sempre corrompuda que no deixava entrar l’ignorat carrer de St. Llorenç: aquella porta s’anava consumint, tot adquirint un perfil de silueta gestant; era impensable, llavors, que aquell humil portal es preparés per infantar les majúscules del Barri Vell.

Amb el Pla Especial del Barri Vell de Girona, any 1983, es va infantar la segona Força. Amb el temps va arribar a ser el carrer més significatiu de l’entorn i va dignificar la memòria d’uns nostres avantpassats jueus que varen ser perseguits, per allò de les misèries de la història. I a partir d’aquell Pla Especial la Força va brillar amb llum pròpia. Es va obrir –com si ens fessin un número de màgia de gran format– el carrer de Sant Llorenç i es va crear una venerable presidència d’honor del barri, que va ser el Museu dels Jueus, amb categoria molt alta i reconeixements que han traspassat fronteres.

La tercera foto fixa del carrer de la Força, la d’ara mateix, és llastimosa. Els detalls ja són coneguts. Girona ha de fer-hi una profunda reflexió. I no s’hi val a donar tota la culpa a la pandèmia actual. Ja abans del 2020, el carrer i el barri, en acabar l’horari del turisme rutinari, feien pensar en aquell títol de l’antologia del cinema La llei del silenci. És trist veure que el pas del temps accelera una decadència, tot esperant que una altra productora de cinema se n’enamori i ens torni a enlluernar amb els quatre quartos de sempre.

Ara mateix, ja sense la botiga del «Portal del col·leccionista» –que tan bé encaixava a la Força-, tampoc no podrem adquirir la postal groguenca d’un carrer que, després de ser-nos entranyable, llavors que érem senzills, havia arribat a ser esplendorós i símbol ben representatiu d’aquell progrés cívic i cultural que aquesta ciutat i els seus ciutadans hem viscut i gaudit.

Cal desitjar que una urgent i intel·ligent col·laboració a fons, llarga i dura, treball d’estudi i d’acció, entre la Ciutat, la Cambra de Comerç i la Universitat de Girona i demés institucions que es posen Girona a la boca, que una sòlida col·laboració pugui arribar un dia al desitjat prodigi de fer que el carrer i el barri tornin a ser entranyables i esplendorosos.