Vendre per un euro les samarretes de l’11-S de 2020 a qui compri la d’enguany, com fa l’ANC, constitueix la més perfecta al·legoria del procés que algú pogués imaginar: això s’esfondra. Estem de rebaixes, i ja que això ha sigut un complet fracàs, mirem almenys de mitigar les pèrdues. Vinga, senyora, emporti’s cinc samarretes per dos euros i a més li regalo aquesta estampeta del Vivales, oli en un llum contra el reuma i les morenes. L’extraordinària oferta de dues samarretes de l’11-S gairebé pel preu d’una ha estat llançada al món per la secció gironina de l’Associació Nacional del Rifle de Catalunya (ANC), un està per convertir-se en llacista tan sols per aprofitar tal oportunitat. M’ha faltat només que m’emboliquessin tot el paquet amb la portada del Punt-Avui d’octubre de 2017, que proclamava Catalunya un nou estat, amb seient en l’ONU encara que fos de galliner.

Si tot plegat no és una liquidació per enderroc, ho deu ser per defunció del propietari, defunció política, s’entén, perquè el Vivales continua vivint, i quina vidorra es tira, a Waterloo. Va sent hora de treure’s del damunt totes les andròmines que facin olor de llacisme, que ocupen molt espai i ja hem vist la seva utilitat. L’ANC acabarà trucant als de Reto a la Esperanza perquè els buidin gratis els locals, i allà ells amb les samarretes, com si en fan draps de cuina. A Girona som així, no ens sap greu reconèixer fracassos, igual que regalem samarretes patriotes. Fa uns mesos uns sonats van desistir de tallar cada nit un carrer -copiant els de la barcelonina Meridiana- reconeixent en nota de premsa que ho deixaven per falta de personal, ni tan sols es van buscar una excusa, per què. No és estrany que un paradigma del fracàs com Presidentorra hagi muntat aquí el seu jaç.

El que ignoro és quin interès té una samarreta de l’11-S de l’any passat, de fet ni tan sols sé quin interès pot tenir la d’aquest any. Potser hi ha qui les col·lecciona i li falta precisament la de 2020. En aquest cas, cal aplaudir la iniciativa de l’ANC, que com Panini amb els cromos de futbol posa a disposició dels nanos allò que els falta per acabar la col·lecció, tant li fa la samarreta de 2020 que el cromo de Paco Fortes. Els assidus als 11-S, encara que de nanos en tenen ben poc, es deuen reunir els diumenges en algun mercat de segona mà per canviar les samarretes. Els imagino d’aquí a un temps, empenyent un carretó a vessar de samarretes repes, intentant aconseguir la de l’11-S de 2083, aquella que posava «Ho tenim a tocar, ara de debò, us ho juro!».

No és per donar idees, però ja que es tracta de fer diners amb les derrotes, l’ANC podria afegir a l’oferta samarretera de l’euro, la clàssica frase «i la voluntat». Sospito que la voluntat en la tropa llacista és ja més aviat poca, i menys que n’hi haurà en un futur, però encara pot picar algun incaut. L’estafa de les samarretes funciona perquè a les manis ja no n’hi ha prou d’anar amb una trenca i una pancarta feta a casa. En les manis llacistes et diuen com has de vestir (i et venen el vestuari), què has de cridar i com has de moure’t, cosa que demostra com d’espontani és tot el procés, sorgit «de baix a dalt», com els agrada repetir. En realitat, l’única cosa que va de baix cap amunt són els diners, sigui en samarretes, en carnets de la republiqueta o en caixes de resistència.