Fa temps que penso que el concepte d’amistat s’ha degradat molt, si fa no fa a partir dels últims deu anys, amb l’eclosió i consagració de les xarxes socials, fins al punt que avui hom s’ha habituat a emprar el terme amb la mateixa lleugeresa que es neteja el cul després de fer caca. No sé si aquesta comparació és la més adient, segurament no, però com que m’agrada filosofar sobre la vida i la meva existència quan defeco, normalment a primera hora del matí, quan la cafeïna punxada en vena no ha començat a plasmar encara el seu efecte ressuscitant, tot i que si desencastador estomacal, doncs això és el primer que m’ha passat pel cap –o per l’esfínter, segons es miri– per tancar tan personal reflexió. Feu l’exercici de pensar en aquesta darrera dècada, si més no, sobretot en aquells moments en què heu necessitat tenir algú a la vora. Jo ho faig sovint i sempre m’acabo alegrant moltíssim d’haver conegut i estimat el meu enyorat gos Clyde. A veure, tampoc és que em queixi dels pocs amics humans que crec conservar encara, que ja els veig davant de casa amb el full de reclamacions, i tampoc seria això; bàsicament m’aturo a repensar sobre aquells altres que sí creia membres, en un temps no tan pretèrit, de la meva guàrdia emocional més estreta. Fa poc em deia un d’aquests amics –o almenys ell està convençut que encara ho és– que això és com quan tens una relació de parella que no hauria d’haver passat de rotllo. Va fort, com els de Tortellà, però és per pensar-hi. Per cert, encara no he fet net del tot i continuo assegut al vàter. Per informar, que ho dic.
Amb tot això no us feu la idea errada que qui escriu aquestes línies es ven com un model d’excel·lència amical, com el súmmum de la bonhomia fraternal. No pas, ni ganes. Tan sols vull apuntar que a partir de cert minutatge del partit vital que estem obligats a jugar tothom hauria de conèixer plenament les seves misèries, ser conscient dels seus defectes i de les pròpies faltes, perquè la vida i el pas del temps desgasten més que ser el mecànic dels Transformers, i l’amistat, com l’amor o el bon bukkakke, s’ha de saber regar amb regularitat i mesura. Abans, potser, apel·lar als bons moments viscuts i compartits en el passat, a la nostàlgia, podien ser suficients, però ara, en plena era digital, amb els «velociraptors» temps que corren, això sol té menys valor que el cendrer d’una moto, i l’amistat s’ha tornat més fràgil i fugissera. Quantes amistats, que no followers, us han demanat com estàveu durant la pandèmia? Quantes s’han preocupat per vosaltres més enllà dels seus problemes? Quantes s’han diluït rere el temps i la COVID com llàgrimes en la pluja? I ara feu-vos les mateixes preguntes a la inversa. Si hi penseu, estem més sols que no ens pensàvem i anem pel camí de convertir-nos en la boja dels gats. O pitjor: en els influencers psicòtics que corren per la xarxa. I ara que m’hi fixo, m’he quedat sense paper.
