Poc temps abans de les últimes eleccions autonòmiques, Artur Mas es pensava que podia pactar amb el seu suposat fill polític, Carles Puigdemont, les llistes entre Junts i PDeCAT. Aquesta il·lusió -perquè no passava de ser un desig- es va trencar quan l’exalcalde de Girona va donar el toc de gràcia a la formació avalada pel suposat fill polític de Jordi Pujol. Puigdemont potser es va equivocar prescindint de males maneres de l’hereva de Convergència. O no. Hi ha qui diu que amb candidatures conjuntes, Junts hauria guanyat el pols a Esquerra i hi ha qui diu que aquesta tesi és només una especulació i que no hi ha manera de saber si hauria estat així. El que si es va demostrar és que JxCat es creia un monstre depredador -com ho havia estat CiU més de dues dècades- i que tenia la mateixa força que l’antiga federació nacionalista. Els temps han canviat. Els partits no són el que havien estat i ja no hi ha líders polítics com els d’abans. No es pot fer política en l’actualitat, pensant que vivim vint anys enrere. Ara Junts vol acabar de rematar -enfonsar en la misèria, seria més correcte- als pobres del PDeCAT de Mas i Àngels Chacón. Potser aquest era l’objectiu; potser la primera guerra no era amb ERC si no amb el Partit Demòcrata i els republicans seran el segon plat; potser Mas encara té esperances -o fa veure que les té- mentre el seu partit agonitza dia a dia. Potser Puigdemont no es va equivocar, malgrat que sembli que ha perdut la batalla interna amb Jordi Sánchez. I aquest darrer potser es pensa que Junts ja és només seu. Potser el que s’ha equivocat és ell i ha subestimat l’inquilí de Waterloo. M’imagino els dos mirant enrere, pel que pugui venir, perquè la lluita caïnita tan habitual a Esquerra Republicana ja fa temps que s’ha traslladat a JxCat.
