El passat 16 de juliol s’acomplí el 25è aniversari de la mort de la meva àvia materna, Maria Mitjà Samsó. Era filla de Bordils, població on havia nascut l’any 1918. Aquesta commemoració m’ha portat, des d’un record agraït i ple d’estimació, a fer diferents reflexions i, alhora, a posar en valor una manera de fer d’aquella generació, que visqué, de manera plena, la duresa i les dificultats de la guerra i la postguerra.

La primera fa referència a una sensació que va creixent amb el pas dels anys i que queda molt ben sintetitzada per Vicenç Villatoro en el seu llibre La casa dels avis: «De vell t’adones de sobte que el món no va començar amb tu. I voldries dir als teus nets que el món no comença amb ells, encara que s’ho pensin».

La segona em porta a pensar en els canvis haguts en les darreres dècades. Canvis importantíssims en molts nivells que han portat progressos importants en molts camps. Els grans temes de la condició humana, tanmateix, continuen essent els mateixos de sempre.

La tercera ens insta a tenir cura de l’entorn, del medi ambient. És una obligació que interpel·la tots els habitants del món. Davant del fet que determinades qüestions posen en perill els equilibris del planeta, cal potenciar, més que mai i des de la realitat de cadascú, un cercle col·lectiu amb un perímetre cada cop més gran a favor d’un planeta sostenible.

Tenir consciència del lloc i del temps que ens ha tocat viure ens porta a entendre, estimar i valorar les coses bones que ens envolten, com ara el patrimoni col·lectiu, i a procurar millorar les que no van prou bé. Els avenços en la comunicació global ens fan conèixer de manera immediata els grans drames de la humanitat i, per això mateix, n’ha de sortir reforçada una mirada solidària d’abast mundial. Aquesta és la quarta reflexió.

I la cinquena. La vida és un viatge apassionant i bell, però també, a voltes, complicat i difícil: cal estar atent als senyals que ens emet i, quan cal, procurar prendre les millors decisions.

I acabo amb la manera de fer. La generació dels nostres avis tenia especialment desenvolupat aquell sentit d’aprofitar les coses i de no malbaratar-les. Havia hagut de superar moltes dificultats. El seu dia a dia se sostenia damunt les bigues mestres de l’austeritat, l’estalvi i la senzillesa. Una manera de viure que les diferents crisis viscudes aquests últims anys porten a destacar i a recuperar.