Salvador Illa ha dit que Catalunya està passant pel seu pitjor moment en els darrers 300 anys de la seva història. Les lloques de l’independentisme se li han tirat a sobre. D’entre totes elles, en destaco dues d’especialment significatives. La primera ha estat Jordi Turull, que l’ha acusat d’oblidar el franquisme. Jo he de dir que preferiria oblidar Jordi Turull que el franquisme. Franco va distingir sempre Catalunya amb polítics molt millors que Turull. Fabià Estapé, Laureano López Rodó o José María de Porcioles, el millor alcalde que ha tingut Barcelona després de Pasqual Maragall. En els temps del general, si algú hagués tingut un fill com Turull, l’hagués amagat a casa, perquè no se sabés. I ara el delinqüent fa marxes amunt i avall del territori fent el mec i no el coneix ningú. El franquisme no s’hauria atrevit mai a rebaixar Catalunya a aquests nivells d’indigència política, econòmica, ni tan sols intel·lectual. Sobre la prohibició del català, cal dir que dels calaixos de la censura franquista no en va sortir cap novel·la, ni cap assaig, ni cap cançó, ni cap llibre de versos que no s’hagués pogut publicar, amb més o menys dificultat, durant els 40 anys de pau. I cal dir també que la producció literària durant aquella època fou força millor que la dels anys que han vingut després, amb les corresponents subvencions públiques. Però Turull és, al capdavall, un pobre home, i fins i tot a mi em sembla cruel perdre-hi gaire temps.

És de Lluís Llach que us vull parlar, que és molt més interessant i el conec molt millor. Llach ha acusat Illa de ser «de dreta franquista». Llach hauria d’anar a dur flors a la tomba de Franco cada 18 de juliol. El franquisme va ser el seu millor tema, la seva millor coartada, i el seu millor argument comercial. Gràcies a Franco, Llach va trobar el coratge, el públic i la força per assumir-se tal com era. El franquisme el va fer una estrella sense fer-li pagar cap preu consignable, i el mateix Llach nega que s’hagués hagut d’exiliar i explica que en tot cas va haver de «fer turisme per motius polítics». Les seves millors cançons, potser amb alguna paraula canviada, es van poder publicar durant els anys del règim, i si alguna d’elles va ser prohibida posteriorment als recitals, el públic la convertí en símbol i els guanys han estat infinits per a l’economia del cantautor de Verges. Franco va ser el millor mànager de Lluís Llach, Franco i Manuel Fraga, i és cínic i mesquí que no els en doni les gràcies. Sense els dos il·lustres gallecs, el fill de Maria Grande no hauria tingut mai la valentia de sortir de l’armari ni de fer obres musicals que anessin més enllà de la cançó protesta, perquè no hauria guanyat prou diners ni prou notorietat per poder-s’ho permetre. Llach és un comunista antifranquista a qui Franco convertí en un burgès d’alt estànding, que ha viscut a cos de rei denunciant els vicis d’un sistema del qual ell ha estat un dels principals beneficiats. Té raó Salvador Illa: és la pitjor Catalunya dels darrers 300 anys, encara que només sigui perquè durant el franquisme Lluís Llach brillava com a cantautor delicat i original i ara s’humilia com a polític sectari i totalitari. Ha estat molt pitjor l’envelliment de Lluís Llach que el de Franco. L’Espanya dels anys 70 era moderna i fascinant, i tot i que Puig Antich va ser un assassí, de la seva brutal execució ens en quedà una bona cançó, «I si canto trist». Un altre gran negoci per a Llach, per cert. Dels anys del procés només ens n’ha quedat un fanàtic cantautor retirat, que demostra que el talent no implica cap intel·ligència. Ni cap bondat.

Espanya està en crisi, Catalunya en decadència i Madrid en l’esplendor total. Hi té molt a veure que Lluís Llach deixés de cantar per dedicar-se a fer la paròdia del politiquet. Hi té molt a veure que aquest espantaocells de Mònica Terribas hagi acabat, per aquest instint caritatiu que sempre ha tingut Jordi Basté, i que l’honora, de tertuliana del seu programa. Un país que tingué Mònica Terribas de referent mediàtic, sempre barrut, sempre deficitari, sempre pagant nosaltres, no és estrany que hagi conegut el pitjor dels seus naufragis. On són ara tots els valents escuders de l’independentisme? No hi ha cap d’aquells transgressors que no visqui ara del sou de TV3, Catalunya Ràdio, el Grup Godó, o aquesta màquina escurabutxaques de tots els catalans que fa dir-se El Nacional, egregi raspall de José Antich. Tot ho ha engolit el sistema, però si el franquisme engolí, i acomodà, escriptors i artistes de gran qualitat, com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Baltasar Porcel o Josep Pla, i a tots els brindà la seva glòria, ara el procés ha donat Rahola i Antich, el Llach polític, i aquests nois de La Sotana, que si en algun moment tingueren la seva gràcia, s’han convertit en una d’aquestes gravacions d’acudits que sonen als lavabos d’alguns restaurants. Franco va reconèixer la importància del català prohibint-lo a les escoles, i va generar una època de la qual encara vivim i en som deutors. Turull i la seva banda d’incapaços són la demostració que els límits són sempre millors que el subsidi i que la censura aguditza l’enginy. Qualsevol pare sap que educar és dir que no.

Franco va ser un pare dur per a aquesta Catalunya emocional, infantil, passada de sucre, cínica, que entén els negocis i no la política. Lluís Llach ho encarna: va guanyar molts i molts diners fent d’antifranquista durant el franquisme, i només ha sabut fer el ridícul quan s’ha posat a dir obvietats. I els joves agosarats d’ara viuen més a la vora de l’autoparòdia que de qualsevol possibilitat de superar l’estadi de mustigables mones de circ en què viuen ara.