Una de les problemàtiques més greus que viuen les persones i famílies que acompanyo és la dificultat per accedir a un habitatge digne. Aquesta dificultat ve donada per diferents raons: perquè es tracta de persones migrants que encara no han pogut regularitzar la seva situació administrativa; perquè sí que estan en situació regular però no tenen feina i, per tant, ingressos demostrables; perquè sí que estan en situació regular i tenen feina, però els preus dels lloguers són molt cars i el suposa més del 40% o del 50% del seu sou; perquè sí que estan en situació regular, tenen feina i un bon sou, però no els volen llogar cap pis pel fet de ser persones d’origen magrebí o subsaharià; perquè són persones nascudes aquí, amb DNI, feina, sou... però no els volen llogar cap pis perquè les seves famílies un dia van ser migrants i ho recorda el seu cognom o el color de la seva pell; perquè, tot i ser persones d’aquí «de tota la vida» amb la crisi del 2009 o la del 2020 van perdre el pis, en quedar-se sense feina i no poder continuar pagant la hipoteca o el lloguer; perquè, tot i ser persones d’aquí «de tota la vida», bones pagadores, en acabar el contracte de lloguer han hagut d’abandonar el pis perquè els volien apujar el preu de manera desorbitada o perquè han decidit vendre’l a un fons d’inversió...

Davant aquesta greu i injusta casuística, les persones i famílies busquen solucions, de vegades individuals, de vegades col·lectives.

Una de les solucions és l’ocupació de pisos buits. «A mi no em sembla bé», diu algú. Potser no estaria bé si fos un pis d’un petit propietari que el necessita per a ell o la seva família, o que ha de viure amb el lloguer que pugui treure’n. Però quan es tracta de grans tenidors (bancs, caixes, empreses immobiliàries, fons d’inversió...) que tenen gran quantitat de pisos buits per fer negoci, la cosa és molt diferent. Quan una persona que té gana agafa menjar, això no és un robatori: està cobrint una necessitat bàsica que té. Com pot ser que no entenguem que tenir un habitatge també és bàsic per viure? Com pot ser que deixem aquesta necessitat en mans del mercat immobiliari? Com pot ser que no entenguem que les cases i els pisos serveixen o estan pensats per viure-hi, i no pas per especular?

Una altra solució és compartir pis o casa. És clar que aquesta solució serà millor si les dimensions de l’habitatge són adequades i si es pot compartir amb persones conegudes o afins. Si no, l’habitatge pot arribar a ser una olla a pressió, i la convivència, un malson...

Mentre tot això passa, una part de la població segueix fent la seva, potser sense qüestionar-se prou quin paper juga en aquest escenari tan desigual. Mentre sembli que aquestes situacions sempre afecten «els altres», potser no hi ha gaire ganes de pensar què hi puc fer jo. El que passa és que la problemàtica va creixent, es va estenent, es va aprofundint... i ara tampoc els joves amb carreres universitàries i feines precàries es poden independitzar i fer el seu projecte de vida tal com els agradaria, perquè viure sol o en parella esdevé un luxe inassequible.

La solució a aquest problema passa per una nova legislació, que faci possible l’exercici real del dret a l’habitatge. Estem expectants a la llei que ha de promulgar-se aquesta tardor l’Estat espanyol, esperant que estigui a l’altura de l’emergència habitacional que vivim. Caldran mesures de tot tipus i amb diferents terminis: tenir un parc públic d’habitatge com tenen a Viena, limitar els preus dels lloguers i la seva adequació als ingressos familiars, penalitzar els comportaments racistes o posar fre a l’actuació dels fons «voltor» que compren i venen «paquets d’actius» deixant literalment moltes famílies a la intempèrie...

A l’espera de la nova llei, la lluita col·lectiva des de plataformes i sindicats d’habitatge, des de grups d’ajuda mútua i grups de drets, continua, i es van sumant les aportacions que cadascú pot fer (temps, coneixements, força, empatia, contactes, experiència, determinació...) orientades al bé comú, formulat com a casa per a tothom.