Quan el nadó Spencer Elden va ser fotografiat nu en una piscina al costat d’un bitllet de dòlar i va ser portada de Nevermind, el disc més venut de Nirvana, Estats Units ja era el país del milió d’advocats i emetia sèries d’èxit sobre despatxos de picaplets capaços de guanyar en els jutjats els casos més absurds i obtenir indemnitzacions astronòmiques. Trenta anys després, quan les xarxes socials han possibilitat que una imatge amb moltes visites pugui convertir-se en diners -«monetitzar»-, Spencer Elden ha denunciat en un jutjat de Califòrnia la banda i els seus hereus per «la comercialització de l’explotació sexual» en el que seria pornografia infantil. Fins aquí arribem, Spencer.
Si aquesta portada és considerada pornografia infantil, caldrà obrir milions de causes contra els pares, avis i fotògrafs d’estudi que van fer fotos de nadons nus sobre mantes i pells, garrins per a la posteritat que estan en àlbums familiars o en llocs de brocanters. Aquestes fotografies en sèpia no poden ser vistes com les seves coetànies pel·lícules pornogràfiques rodades per a gaudi d’Alfons XIII, pioner en la producció del gènere a Espanya (que haurien d’estar al Reina Sofía com a col·leccions reals del segle XX).
Recordo haver llegit alguna cosa semblant a «la intimitat d’un és la pornografia de l’altre», encara que no tant per assegurar que la frase sigui literal ni quin era el seu autor (encara que té perfum d’assagista francès), però hi ha moments en què convé aturar-se i no acceptar tots la mirada que només tenen el pederasta i el purità. Un nadó nu és un cadell humà inspirador de cures -per això el seu disseny natural arrodonit- i mereixedor d’elles per la seva indefensió. D’Estats Units arriba un puritanisme malalt que inculca l’excepció pornogràfica a la mirada general i va tenir, també fa 30 anys, un dels seus cims en la veïna que va denunciar un home per portar la seva filla de mesos subjectada per les natges. Encara s’està buscant una altra manera segura de transportar nens en braços.
