Hem vist com augmentava la factura elèctrica a dimensions colossals. La presa de pèl ve de lluny. Van decidir que farien subhastes entre les companyies que produeixen electricitat i les distribuïdores i que ho farien hora a hora. En realitat les mateixes. És l’aplicació del neoliberalisme de la forma més brutal. Ara diuen que ens facturen en funció de quina hora gastem l’electricitat. Quina barra!

Als mitjans van plens d’argumentacions com la següent: la junta de la «trócola» ha augmentat de dimensió i per tant de preu, que es deu a l’augment de costos de les matèries primeres ja que els xinesos i els indis amb la seva gran demanda empenyen els preus cap amunt. A més, sort en tenim que l’energia més barata és la nuclear, perquè sinó hauríem de tornar a anar amb espelmes.

Bé, tot plegat és una gran ximpleria que no té cap sentit. Si ens hi detenim, veiem que no tenen cap base científica ni tan sols solidesa argumental. El més fotut és que molts periodistes, poc sagaços, copien les frases al·lucinants més pròpies de bolets que de la raó. Retallen comunicats de premsa del lobby energètic i ho enganxen a les seves cròniques. Converteixen els mitjans de comunicació convencionals en simples barrabassades de Twitter. Això si és que el mitjà no és propietari dels mitjans que els tenen precisament per enganyar la població.

Són aquella mateixa gent que se’n fotia de l’energia eòlica dient coses com: «I quan no faci vent, què farem?». Bé, avui es produeix més electricitat pel vent que per les nuclears. Ara diuen que l’energia nuclear és la més barata. L’energia nuclear a Espanya comença quan el franquisme va pretendre fer bombes atòmiques amb el plutoni de Vandellós I. Duran Farell va arribar a dir que fins i tot exportaríem plutoni. Un inici ben galdós. Ja als anys vuitanta la revista Forbes va qualificar l’energia nuclear com «el major desastre empresarial de la història econòmica». Solchaga l’any 2005 va dir que la indústria nuclear a Espanya «estaba, sencillamente, quebrada». I amb diners públics vam haver de salvar les elèctriques perquè efectivament estaven en fallida. El negoci estava en dues qüestions; la primera, en la construcció de les nuclears, tot i que cal aportar-hi més energia que la que se’n traurà mai, i després en una colossal inversió financera que és el moll de l’os. Però aquí hi ha el punt dèbil dels neoliberals, l’operació té tant risc i és tan descomunal que no hi ha cap asseguradora al món que vulgui fer-se’n càrrec. Per tant, al final són els estats qui es fa càrrec del risc econòmic i mediambiental. Als EUA d’abans dels anys setanta del XX detindrien els que diuen que participen en la subhasta hora a hora per practicar activitat de càrtel. Els fotrien a la presó. Ara se’ns pixen a la boca i no diuen que plou, sinó que diuen que se’ns pixen a la boca però que ho fan pel nostre bé i el del mercat.