Les primeres setmanes de setembre de cada any engeguen sovint amb forts aiguats i pedregades. Algunes vegades fan molt mal, com les d’aquesta setmana al Montsià. També és el temps de l’aparició dels huracans al Carib. La diferència dels fenòmens d’ara amb els d’abans és la freqüència i la intensitat, de forma que tothom està arribant a la conclusió que deu tenir alguna cosa a veure amb el canvi climàtic. L’augment de la temperatura del mar per sobre de 26º desencadena fàcilment fenòmens intensos. He llegit que cada grau d’increment a partir d’aquesta temperatura augmenta la velocitat del vent amb 30 km/h, cosa que explica que sigui fàcil que es generin tempestes si hi ha una gota freda en alçada i una muntanya a prop del mar. És el cas del Montsià, del Maresme i de la Costa Brava, amb serralades al costat del mar.

Diumenge passat comentàvem en aquest mateix espai la xifra de la magnitud de la inversió que necessitem per fer front al canvi climàtic: uns 900.000 milions anuals a Europa, cosa que vol dir que a Catalunya la xifra és de 15.000 milions, la meitat del pressupost de la Generalitat, un 6% del PIB de Catalunya. És una xifra tan gran que dirigirà l’economia en els propers 30 anys, tant si es fa en positiu, com si no es fa, en negatiu. Faria bé el govern de veure la magnitud del problema i agafar-lo com el treball prioritari de totes les conselleries, no només de la d’Acció Climàtica. El president Emmanuel Macron divendres va dir: farem tot el que estigui a les nostres mans per frenar el canvi climàtic. És urgent escoltar al president Pere Aragonès posicionar-se en la mateixa direcció; seria un indicador que ha vist la magnitud del problema.

Hi ha gent que és incrèdula amb la xifra dels 15.000 milions perquè no veu l’amplada de l’esforç que caldrà fer. Les famílies haurien d’invertir en els propers 10 anys 30.000 euros cada una. A Catalunya tenim 3 milions de llars, cosa que fa que en els propers 10 anys cal que inverteixin 90.000 milions, és a dir, 9.000 milions anuals, en el canvi del cotxe per un d’elèctric, el canvi del sistema de calefacció (per biomassa o bomba de calor), i per rehabilitar l’habitatge incrementant-ne l’aïllament, entre d’altres. A això hi hem de sumar la inversió que cal fer des d’ara en la generació renovable, en emmagatzemament de curta durada, en emmagatzemament estacional, en noves línies elèctriques, en generació de gas renovable, en rehabilitacions energètiques industrials, en canvi de la petroquímica per nova química verda, en generació d’hidrogen, en adequació de les carreteres pels camions elèctrics (amb sistemes com la catenària), en augment del transport ferroviari, en augment de tot el transport públic... és tan gran el desafiament, que cal que des d’ara es prenguin les solucions en el mateix sentit. Per exemple, no cal ampliar l’aeroport, cal que tots els nous autobusos siguin elèctrics, cal totes les noves infraestructures s’alineïn en la direcció 2050. No fem res d’això, és com si tot hagi de continuar igual, no passi res, Business as Usual.

Una de les raons del fre polític és la oposició de molts pobles als parcs eòlics. Per raó del bé comú necessitarem 13.500 MW eòlics terrestres i 1.700 MW eòlics marins. Quants en podrem posar a Barcelona? 5, 10 MW? Per tant cal posar parcs eòlics on hi hagi el recurs i compensar adequadament el lloc on els posem. Avui ja hi ha compensacions pels parcs eòlics. Per veure un exemple, citaré un que ha donat l’alcalde de Talavera, municipi de 247 habitants a la Segarra. El seu parc és de 14 molins de 5,5 MW, amb una potència total de 77 MW. Els propietaris dels terrenys on s’ubiquen els molins cobren un lloguer per la ocupació (que permet continuar les tasques agràries). L’ajuntament cobra per llicència d’obres un total de 2,240.000€ en el moment de la construcció. A partir d’aquí un conveni aporta cada any 1.650€ per cada MW instal·lat, és a dir 127.000 euros, més l’impost de BICES de 1.900 €/MW i IAE de 1.000€/MW (menys el 40% que es queda la diputació), el resultat son uns ingressos anuals de 192.500 euros anuals per l’ajuntament.

El problema és que sovint el ciutadà no veu o no vol veure els serveis que rep de l’ajuntament. Per exemple, si un ajuntament decideix pagar els llibres dels escolars, la gent gran no ho veu directament. Pensant en trobar una solució, heus aquí una que podria servir per fer el debat. Els veïns d’un parc més afectat son els que es troben a una distància de 2 km, segons llegeixo d’un informa d’Alemanya. A aquests veïns els podríem atorgar el valor del conveni de 1.650 €/MW, que en el cas de Talavera es repartirien els 127.000 euros anuals. Els impostos que rep cada any l’ajuntament es podrien enviar a cada família en forma d’un xec que compensi les taxes d’aigua i escombraries. Si aquestes taxes en un ajuntament petit son, per exemple, de 340 € per a cada llar, a l’ajuntament de Talavera, amb 100 famílies, els sortirien les taxes gratis. Per un ajuntament mitjà, amb 1.200 habitatges per exemple, tocaria un xec de 160 euros, aproximadament la meitat de la taxa. És una forma que el ciutadà dels pobles afectats puguin acceptar la compensació de la ubicació dels parcs eòlics. A aquí caldria afegir la creació de llocs de treball en operació i manteniment i la riquesa corresponent que genera.

El debat l’hem d’afrontar de cara, fent veure que els grans parcs son necessaris tant com els petits i la fotovoltaica a les teulades. Per això és més important que mai que aquest camí renovable pel canvi climàtic esdevingui una feina de tots. I això comença perquè el president del país es pronuncií clarament i marqui el camí a seguir a tots els consellers de forma pública. Potser així el territori entendrà la profunditat del camí a realitzar.