Actualment, a Catalunya produïm 7,6 terawatts hora (TWh) d’energies renovables. Això és molt o poc? Segons càlculs de l’Institut Català d’Energia (ICAEN), el 2030 necessitarem 104 TWh. En altres paraules, un cop tanquin les nuclears i s’interrompi la generació d’energies fòssils, Catalunya tindrà un dèficit energètic del 95%. Tenim al davant un repte majúscul: com tapar una bretxa d’aquestes dimensions en tan poc temps?

Hi ha diferents alternatives. La més simple i, per a alguns, la més temptadora, és que Catalunya importi tota la seva energia de l’Aragó o de França, preservant a priori el seu paisatge. Però aquesta és una solució enganyosa, que comportaria la construcció de noves línies MAT creuant el territori (almenys tres, segons anuncis recents). Catalunya es convertiria així en una zona de trànsit, amb tots els inconvenients (impacte visual i energia més cara) i cap benefici (creació de llocs de treball qualificats, inversions, sobirania energètica, etc.).

També s’està parlant sobre el canvi de model energètic: aprofitar les possibilitats de les renovables per abandonar la producció centralitzada i apostar-ho tot per l’autoconsum i les comunitats energètiques (per exemple, instal·lant plaques fotovoltaiques en totes les teulades, domèstiques i industrials, de Catalunya). Una solució necessària, sens dubte, però que, en el millor dels casos, aportaria el 20% de l’energia que necessitarem l’any 2030.

El debat no és entre producció descentralitzada o centralitzada, entre generació industrial o autoconsum, sinó en com accelerem totes les solucions urgentment per mitigar un desastre climàtic que ja estem vivint. Totes les solucions són necessàries per assolir els ambiciosos objectius de descarbonització a Catalunya. El mix energètic és el camí a seguir.

L’Empordà i el seu gran potencial eòlic

El territori català és molt divers a nivell de recursos energètics. Hi ha zones que són més adequades que altres pel seu aprofitament: no podem construir parcs eòlics on no hi fa vent, ni plantes hidroelèctriques on no hi ha aigua, pel mateix motiu que ningú instal·laria plaques fotovoltaiques al mig d’un bosc.

Així, el nord de l’Empordà té un gran potencial eòlic. De fet, la zona del Cap de Creus i la Badia de Roses és l’única ubicació viable de tot el litoral català per a la instal·lació d’un parc eòlic marí flotant, gràcies a les seves condicions de vent, distància de la costa, profunditat i fons marí, per les possibilitats d’integració mediambiental, i per la seva compatibilitat amb l’activitat pesquera, turística i nàutica.

Per això, el projecte Parc Tramuntana ha escollit aquesta ubicació, amb un objectiu molt clar: posar l’enorme potencial eòlic de l’Empordà al servei del territori, sobretot de l’Empordà, però també de la demarcació de Girona i de tota Catalunya.

Un nou model energètic basat en el consens

La proposta de projectes com Parc Tramuntana significa que territoris com l’Empordà han d’acceptar resignats els seus possibles impactes? En absolut. Aquests desenvolupaments han de dur-se a terme de la mà del territori, escoltant-lo, per a assegurar la seva compatibilitat amb el medi ambient, el paisatge, la seva activitat econòmica, i per a garantir un impacte positiu en el nivell de vida de la seva població.

Els promotors hem d’apostar per un model energètic molt més inclusiu, descentralitzat i democràtic, amb beneficis directes pel territori: tarifes socials i bonificacions (del 100% per a col·lectius vulnerables), fons de suport per a la transició energètica del sector turístic, participació ciutadana, cooperativa i de l’administració local al capital del parc, impuls de projectes d’I+D, entre d’altres.

Només així aconseguirem vèncer reticències, arribar a acords duradors, i impulsar aquesta transició energètica amb totes les garanties. No podem esperar més: tenim un gran repte al davant i poc temps de marge.