El turisme de muntanya no sol pas ser turisme low cost. Qui el practica vol fruir els paisatges naturals, se sol documentar i sol invertir en albergs rurals i restauració. La Garrotxa s’està convertint en una comarca cada cop més especialitzada en aquesta mena de turisme. I cada vegada la gent és més capaç de fugir dels llocs tòpics als voltants d’Olot com les grederes de la Zona Volcànica, la Fageda d’en Jordà o els cons volcànics com el de Santa Margarida, i trobar racons inèdits. Xavi Hernández aprofità l’stage del seu equip a la Garrotxa, aquest estiu per visitar un racó tan interessant com desconegut: Sant Martí del Corb. Xirinacs denominava l’ermita de Sant Martí la «Catedral del bosc», perquè, només d’admirar-ne l’escalinata per salvar el desnivell, s’hi veu tot l’enginy i bon fer de la nostra pagesia.

Cal, òbviament, que aquest turisme no esdevingui massificat. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho. Pujar per Sadernes, a l’Alta Garrotxa, fins a Bassegoda en un vehicle, hi ha temporades a l’any que no es pot fer a causa de la massificació de senderistes i barranquistes. Aleshores, cal voltar per Sant Andreu de Gitarriu. Qui vulgui anar al salt del Roure, a frec de Joanetes, sap que ha de deixar el cotxe un tros avall i que haurà de treure cadenes amb fils electrificats que guarden bestiar –cavalls, vaques...– perquè les indicacions assenyalen perfectament que treguis la tanca. L’equilibri entre visitants i paisatge és necessari.

Aquest estiu, tanmateix, m’he trobat amb dues o tres sorpreses desagradables. Les explico. La primera va ser quan vaig voler mostrar al meu fill el menhir de la pedra del Diable i el salt del gorg de Can Batlle. Havia fet el camí d’altres vegades. Deixaves el vehicle al marge de la carretera GI-524 sense molestar cap pas, arribaves a una pista asfaltada, paral·lela a la carretera i, a mà esquerra, després d’unes cases i granges, el trobaves amb la pedra del Diable, un monument neolític de basalt datat de mitjans del segle IV o inicis del III aC (2,80 m d’alt i 0,80 d’ample). Com va anar a parar aquí? Com tots aquests monuments, té la seva llegenda. Es veu que una noia s’havia de casar amb un xicot que l’esperava a l’altra banda del torrent. Aquest baixava molt fort i no el podia travessar, de manera que va prometre la seva ànima al diable si l’ajudava a creuar abans d’una hora determinada. El dimoni començà a fer un pont amb roques basàltiques, però, quan duia l’última, el temps se li exhaurí, i, desmoralitzat, va deixar caure la roca: seria l’actual menhir. Bé, enllà de llegendes, la pista esdevé camí de terra i baixada, però molt ben senyalitzat com a GR-2. Travesses una zona boscosa d’un terreny humit i ombrívol, amb arbres que regalen un paisatge esplèndid. El salt de can Batlle, quan va carregat d’aigua, és un espectacle impressionant. No lluny encara hi ha el mirador del Pi.

Enguany l’Ajuntament de Santa Pau, suposo que per evitar massificacions i fer calaix, ha muntat un aparcament a tocar de la GI-524 al preu de 6 euros i ha posat una cinta a tot el voral de la carretera, on abans es podia deixar el vehicle. A banda que seria discutible si un ajuntament pot anul·lar els vorals de les carreteres perquè l’única solució sigui emprar el pàrquing, els inventors de la jugada, al meu juí, no l’han pas encertada. A l’aparcament no hi ha ningú que en tingui cura, a banda d’uns quants vehicles i indicadors que t’informen del preu. Quan t’adones que ningú t’atén i de la cinta als vorals on abans s’aparcava, se t’acudeix tornar enrere i anar al punt d’informació. Ho vaig fer. Després d’esperar mitja hora (el punt estava molt sol·licitat), la persona responsable em va notificar que, efectivament, calia demanar tanda d’aparcament per internet i, si n’hi havia, rebies una resposta immediatament després de fer el pagament amb targeta de crèdit. Li vaig demanar si, en aquell moment, hi havia aparcament; ho mirà per internet i em va dir que sí. Ja li donava els sis euros perquè em fes la gestió però em va dir que només em podia ajudar. «És que no porto la targeta de crèdit, senyoreta.» Com si hagués dit Llúcia. «Jo no cobro». «I qui pot ser més indicat per fer-ho que el responsable del punt d’informació de Santa Pau?». Arronsà les espatlles. Total, que em vaig sentir expulsat d’on volia passar el matí i, amb la família, vam anar a un altre lloc. La vila de Santa Pau es va perdre uns clients.

L’altra va ser quan, amb un amic, vam programar una excursió matinal amb 4x4 a Lliurona i, d’allí, a Sant Miquel de Coma de Roure. Lliurona, que abans pertanyia al municipi de Bassegoda, fou desagregat de la Garrotxa i ara pertany a Albanyà (Alt Empodà). És un nucli urbà muntanyenc a 766 metres d’altitud, amb l’esglesiola romànica de Sant Andreu, d’una sola nau, que al segle XI pertanyia als canonges de la Catedral de Girona. Avui està desacralitzada i, a l’entrada, hi ha una biblioteca; al presbiteri, un billar, i a la sagristia (erigida damunt un absis semicircular malmès), un bar. A migjorn hi ha tres finestres en arc de mig punt i una cornisa. La porta d’ingrés té arcs en gradació. En un dels costats s’erigí, suposo que més tard, un campanar de planta quadrada amb un arc de mig punt a cadascun dels seus costats. Incendiada quan la guerra incivil, si el 1915 un llamp destruí una marededeu alabastrina de talla gòtica del segle XIV, el 1936 es van perdre les sis taules del retaule del mestre Mates de mitjan segle XVI. Després de la guerra incivil, Lliurona es despoblà fins que el 1980 un grup de joves tornà la vida al poble, fins al punt que avui hi ha un CEIP.

La veritat és que hi vam arribar pel camí de la Mare de Déu del Mont. Servidor havia consultat a Google el camí de tornada. Ho poden fer vostès. T’indica una pista que passa per l’alberg rural de Can Bosc (7,5 km) i va a parar a Sales de Llierca (15,6 km, 42 minuts). D’allà, amb 32 minuts més (8 km), arribes a Sant Miquel de Coma de Roure. (Total : 1 h 14 minuts.) Ara bé, sense arribar a Sales, a uns 5 km passat Can Bosc, hi ha un desviament que va directe a Sant Miquel de Coma de Roure (13 km, 40 minuts en total). Així i tot ho vam demanar a una persona gran que vam trobar. Ens va dir que s’hi podia anar per on pensava, però que sovint hi havia una cadena posada; aleshores calia voltar per la tossa d’Espinau que ens portaria a Beuda (11 km, 32 minuts). De Beuda calia anar a Sales (14 km, 17 minuts) i d’allà a Sant Miquel (32 minuts). Total: 1 h i 14 minuts.

Primer problema, tant la ruta per Can Bosc com la d’Espinau tenien arbres a l’inici marcats amb senyals de senderisme però també, almenys en aparença, amb prohibicions de pas. A quines fer cas? Segon: quan optàrem per la pista de la cadena, que estava abaixada, ens sortí un dels propietaris d’aquells rodals dient que era un camí privat i que ell era qui posava i treia la cadena. En dir-li que era periodista i que escrivia reportatges sobre aquells indrets, em va assegurar que la pista anava a l’alberg de Can Bosc, però ells, els de l’alberg rural, l’havien tallat. Només s’hi podia passar amb bicicleta. M’assenyalà la pista de l’Espinau, encara que hi haguessin creus als arbres. Vam fer-la, vam arribar a Beuda i, per Sales de Llierca, vam pujar a Coma de Roure. La rifada va ser que, en un trencall, hi havia un senyal: «Can Bosc, 5 km». Vaig fer una hora i quart de camí que podia haver fet en 40 minuts. (Això sí, la panoràmica des de Coma de Roure valia la pena.) Ara, amb la llei a la mà, demano a l’Ajuntament d’Albanyà: es poden posar cadenes a les pistes assenyalades internacionalment a Google? I al de Sales de Llierca: l’alberg de Can Bosc pot tallar una pista d’aquesta mena? Volem turisme rural o l’escopim?