Darrerament hi ha un cert enrenou en relació amb algunes pinedes situades a primera línia de mar que estan en perill de desaparèixer degut a noves construccions. SOS Costa Brava, que federa a diferents entitats ecologistes, ha fet un inventari de 60 pinedes que es poden veure sacrificades per la construcció de més de mil habitatges. Són petits espais que no han quedat protegits pel Pla Director de la Costa Brava.

Per què són importants aquestes pinedes? Si fem una anàlisi objectiva, ni el pi pinyoner (Pinus pinea) és una espècie vegetal protegida ni probablement la contribució d’aquestes petites formacions vegetals a la biodiversitat o al seu paper com embornal del CO2, culpable del canvi climàtic, sigui gaire significatiu. Les raons les hem de buscar fonamentalment en el paisatge i en la seva creixent raresa un cop el ciment ha anat ocupant espais verges. Tot té més valor quan es fa escàs.

La trobada abrupta, a tota l’anomenada Costa Brava, del continent amb el mar dibuixa costes retallades que delimiten petites cales. La vegetació terrestre s’aboca fins arran de mar i els pins, que són oportunistes, creixent en indrets inversemblants. Els forts vents dominants (tramuntana i garbí) els retorcen en singulars escultures quan són joves. Molts dels exemplars de les pinedes de primera línia són el resultats d’unes condicions ambientals difícils. I aquí entrem en el concepte de paisatge, concepte complex.

S’entén com a paisatge (segons el Conveni Europeu del Paisatge, Consell d’Europa de l’any 2000) qualsevol part del territori tal com és percebuda actualment per la població; el seu caràcter és el resultat de l’acció i la interacció de factors naturals i/o humans. Per tant, no es tracta de la presència d’una espècie concreta o d’una determinada diversitat geològica: és una síntesi, quelcom integrador de moltes variables ambientals. El paisatge actual és el resultat d’un procés al llarg de segles. És per això que la seva pèrdua és irrecuperable a escala humana. És el cas d’un incendi forestal: suposa un canvi brutal al paisatge i encara que el bosc es recuperarà al llarg del temps, difícilment els nostres ulls tornaran a veure el que s’ha perdut en unes hores. Els impactes sobre el paisatge no admeten mesures compensatòries: no val carregar-se tota una pineda i plantar un nombre equivalent de pins joves.

El paisatge forma part dels anomenats «serveis ecosistèmics», és a dir, tot aquell conjunt de beneficis que la natura aporta a la societat, que inclou tant els de tipus econòmic com immaterial. El paisatge té sobretot un valor cultural i també turístic.

Malauradament, el paisatge únic de la Costa Brava està greument amenaçat, no només per la tensió continuada per a urbanitzar terrenys encara verges, sinó per alguns projectes que comencen la seva tramitació, com és el cas del macroparc eòlic marí del golf de Roses. Una transició energètica mal entesa i pitjor executada no només pot generar un impacte econòmic negatiu sobre un model turístic madur, sinó que els efectes sobre la qualitat del paisatge seran dramàtics.

Qui pot imaginar que l’escenari d’Empúries sigui el mateix amb uns aerogeneradors de més de 250 m d’altura, conformant un nou fons escènic? Qui pot imaginar una costa sense pinedes a tocar de mar? Massa sovint el paisatge s’analitza de manera molt supèrflua en qualsevol avaluació d’impacte ambiental: és més fàcil reconèixer el valor d’una praderia de posidònies o d’una au protegida que allò que és l’escenari de la nostra vida. El desenvolupament econòmic mai es pot fer sacrificant la biodiversitat, de la qual el paisatge és un element.

Repetim una i altra vegada els mateixos errors. Tots tenim present com un desenvolupament urbanístic de segones residències (les urbanitzacions) ha consumit territori i paisatge en excés en les darreres dècades. Es podrien donar molts exemples de gent que s’ha volgut apropar tant a la natura que ha construït dins del bosc, que aviat ha deixat de ser-ho. Les conseqüències d’alguns errors són evidents, com les construccions en zones inundables (es diu que el 15% de les àrees urbanitzades de Catalunya estan situades en terrenys potencialment inundables). El que acaba de passar a les Cases d’Alcanar n’és un exemple.

Sortosament, moltes coses han canviat en aquest model equivocat d’urbanisme, però encara de tant en tant es disparen les alarmes. Substituir pinedes arran de mar per ciment no sembla un comportament arrenglerat amb allò que se’n diu sostenibilitat. I si les lleis ho permeten fer, diria que és urgent impulsar canvis legislatius. Hem de defensar el paisatge, com un recurs no renovable que és, tant enfront de la destrucció de pinedes com de la plantació d’aerogeneradors gegantins a l’espai marí.