Fa molts anys que m’agrada participar en els actes independentistes de la Diada. No sempre ha estat així. Quan els Spieker vam traslladar el centre de les nostres vides des de Dortmund al sud del Pirineu (1971), vam viure molt temps a Santa Margarida (Roses), on el meu pare treballava de valent per impulsar l’incipient indústria turística de Roses (Bar Andalús, Antic Català, Cafeteria 2000, El Rancho, Isla de Roses (600’s), El Cid, etc.), amb l’ajuda i suport de molta gent que jo aleshores creia «del país», però que al final resultaren ésser tan immigrants com jo. L’espanyol que vaig aprendre era el «seu», amb un fort accent regional que els anys em van ensenyar a estimar, però també a distingir del veritable idioma (que no dialecte) local, que és el català.

Per raons que no venen al cas, els meus germans i jo fórem escolaritzats al col·legi alemany de Bilbao. De seguida vam veure que els «espanyols» d’allà no tenien gaire res a veure amb els d’aquí, i aviat ens va quedar clar –fins i tot en vida d’en Franco– que Espanya estava lluny d’ésser Una, Grande y Libre. Ans al contrari –hi havia tantes Espanyes entre Colera i Tarifa i Santiago i Alcúdia, com són diferents les Alemanyes entre Hamburg i Munic i Berlín i Colònia –i això que encara no havia caigut el mur! Pel que feia a mida i llibertat, no ens n’assabentàvem gaire perquè érem joves, consentits i privilegiats.

Cap a 10 anys més tard, Chic no només em va canviar la vida. També va canviar la meva percepció del país al qual havia vingut a viure i que no tenia res a veure amb l’Espanya que el Ministerio de Información y Turismo volia «vendre» fora. I menys encara amb la que el Govern de Madrid promovia entre els seus propis ciutadans. Vaig interessar-me per la història d’Euskadi, de Galícia, la de l’Espanya que no ensenyaven als llibres d’escola, la de la Guerra Civil. I òbviament també per la història de Catalunya. I resulta que l’Espanya que s’ha venut al món és com un castell que s’ha construït amb palillos plans i Pegamento Imedio, ple de forats i vergonyes que molts intel·lectuals i polítics han intentat tapar, però que mai ha après ni ha afrontat el seu passat.

El resultat és una societat confrontada, conformista, poc ambiciosa i obedient. Fins al punt d’ésser un dels pobles menys negacionistes de les democràcies occidentals –però no per ben informat o poc crític, sinó perquè està tan acostumat que facin amb ell el que volen, que està més pendent de la Rociíto que de la pandèmia i que prefereix veure tres restauradors «destrossant-se» davant les càmeres a Joc de Cartes (TV3) que jugar les seves cartes amb intel·ligència per llaurar-se (a si mateix i als seus fills) un futur tan respectable com respectat. Sort que cada cop són més els catalans que veuen clar que en ple segle XXI és impossible progressar a l’ombra de ningú i que democràcia vol dir exercir la voluntat de la majoria. Bona Diada a tothom!