No és pressió ecologista, és sensibilitat i raó. Els tòtils, galàpats o gripaus són protegits per la seva vulnerabilitat davant del canvi climàtic. Ells, com a espècie del planeta, tenen dret a viure, i nosaltres, a facilitar-los que ho puguin fer. No costa tant! Jo solc fer zàping a la televisió i una vegada vaig aturar-me a la Sexta perquè hi feien un debat sobre les corridas de toros, arran de la notícia que a Gijón la seva alcaldessa vol suprimir-les, i ho farà, a causa del que tots sabem. A la tertúlia, un tertulià, en Rafa, que crec que és sociòleg, deia: «Sembla que rebutjar la fiesta sigui només qüestió de sensibilitat, però, no, no (diu); és de racionalitat i justícia». Doncs en el cas dels tòtils, també. És sensibilitat que avisa a la racionalitat i obre la porta a més debats. Per aquí ha de venir el respecte a tot ésser vivent. Compte també a no tirar per terra els nius de les orenetes, que també estan protegides. I algun dia pot passar que també es trobin, els que ho fan, amb una multa. Potser seria ja hora que els catalans ens agaféssim aquestes coses seriosament. Formen part de l’evolució de l’home i la dona, és clar. Si això s’aconseguís, seria un pas més per fer el món més bonic, més segur, més just, etc.

Segons es desprèn dels primers textos que articulen la nova Llei d’Educació (LOMLOE), el que li interessa al Govern de Pedro Sánchez, i als seus socis radicals d’esquerra, és la presència de la perspectiva de gènere com a font inspiradora en l’ensenyament de les matemàtiques, la física o el coneixement del medi, o la insistència en la diversitat o el descobriment personal de la sexualitat no binària, entre d’altres disbarats.

Propostes de perspectiva educativa que xoquen frontalment amb el dret dels pares que als seus fills, en el sistema públic i en el privat d’ensenyament, se’ls eduqui sense la pretensió d’imposar models únics de comprensió de la persona o de la realitat biològica que la configura. Lluny de preocupar-se per la qualitat de l’ensenyament, per la necessitat de l’exigència i l’esforç, per assentar l’autoritat de professor, el Govern s’entesta a una Llei d’educació que converteix l’ensenyament en una maquinària de modelar consciències mal·leables amb escassa capacitat crítica, condició d’una llibertat necessària.

D’arreu es fan i arriben cada volta més queixes sobre la degradació i brutícia escampada en tants i més espais públics i naturals, tot plegat conseqüència d’una manca de respecte vers els altres i d’incompliment de normes bàsiques. No es deixa d’embrutar pensant que algú altre ja ho netejarà. Tanmateix, una manera d’egoisme més. Crec que és general i sobta veure’n el contrari, fins i tot ens sorprèn. 

Des de quan cal deixar bruta una platja després d’haver-hi anat? Per què cal deixar brut un carrer després de seure-hi, tal com ara es fa en petits grups per beure o parlar? Per què hi ha tants gossos sense fermar per llocs on no haurien d’estar sense algú responsable?

La imatge, per exemple, de cada matí de Sant Joan de persones netejant les platges després de la revetlla mai no l’he entesa. Tan difícil és que cadascú deixi l’espai que hagi usat net, tal com era a l’inici? La degradació és un reflex de com ens tractem mútuament, alhora que aquest és un reflex de com som com a país. Mentrestant, la inversió econòmica que cal fer de neteja i regeneració dels espais naturals o públics bé podria ser emprada en part en altres necessitats si ningú no els degradés.