La diplomàcia té les seves normes i rituals. El tancament d’una ambaixada té el seu protocol, amb actes no públics, com la destrucció de documents i codis, i altres que sí que ho són, com arriar la bandera. És una instantània que no hem vist durant la caiguda de Kabul, que quedarà associada per sempre a les imatges dramàtiques de l’evacuació de l’aeroport i a la del darrer soldat nord-americà –un general– abandonant el país. 

Els EUA, França, el Regne Unit i Espanya, entre d’altres, han tancat les seves ambaixades a Kabul, mentre que l’ONU ha anunciat el trasllat de la major part del seu personal a Kazakhstan.

La ruptura de relacions diplomàtiques –implícita en el tancament d’una ambaixada, tot i que pot haver-hi tancament d’ambaixades sense ruptura de relacions diplomàtiques– és la patologia de màxima gravetat en les relacions entre dos estats. Abans hi ha tota una sèrie de mesures graduables, com per exemple la crida a consultes –o fins i tot la retirada– de l’ambaixador. Els EUA varen tancar la seva ambaixada a l’Havana en 1961 i varen trigar seixanta-quatre anys a reobrir-la. L’ambaixada de l’Iran a Washington segueix a Massachusetts Ave 3003, custodiada per la policia des que en 1980 Washington va trencar relacions amb l’Iran a conseqüència de l’assalt amb ostatges a l’ambaixada dels EUA a Teheran, perquè la Convenció de Viena imposa l’obligació de protegir els locals de la legació, fins i tot després de la ruptura de relacions diplomàtiques.

De vegades, les ambaixades romanen obertes fins i tot durant una guerra. Sorprenentment així va succeir durant la sagnant guerra que va enfrontar l’Iran i l’Iraq el segle passat, que varen seguir obertes durant la major part del conflicte.

Els anys 90 els talibans –que varen expulsar l’ONU i moltes ONGs– només van ser reconeguts pel Pakistan, Emirats Àrabs i Aràbia Saudita. Però no sembla que l’aïllament diplomàtic dels anys 90 hagi de repetir-se aquest cop. De moment la Xina, Rússia, Turquia o l’Iran −però també el Comitè Internacional de la Creu Roja− mantenen obertes les seves representacions a Kabul, la qual cosa, per cert, suposa un risc que pugui produir-se una ocupació de les ambaixades que restin obertes per part de grups de desafectes al nou règim que no hagin pogut marxar del país amb les tropes estrangeres.

La Unió Europea ja ha dit que el reconeixement del nou Govern talibà dependrà que no es traspassin certes línies vermelles. També ha expressat, però, per boca de l’alt representant de Política Exterior Josep Borrell, el seu desig de «tenir una presència conjunta de la UE a Kabul». 

Existeixen fórmules alternatives al manteniment d’una ambaixada oberta a la capital? La resposta és que sí. El dret diplomàtic –que ve a ser el dret processal de les relacions internacionals– és pràctic i imaginatiu, i fins i tot en absència de relacions diplomàtiques contempla canals i mecanismes perquè els adversaris puguin parlar. Les possibilitats són diverses, i totes tenen precedents històrics.

L’any 2014 Espanya va tancar per seguretat la seva ambaixada a Trípoli, però va deixar els locals en mans d’un «encarregat dels arxius» perquè en no haver-se trencat les relacions diplomàtiques no tenia sentit abandonar els locals de la missió, que, suposadament, van seguir sota protecció policial.

Un altre fórmula és la «secció d’interessos». Quan l’any 1967 Islàndia va trencar relacions diplomàtiques amb el Regne Unit arran d’una greu crisi per una qüestió pesquera, en tot just 24 hores l’antiga ambaixada britànica a Reykjavík,  el personal –excepte l’ambaixador– i els edificis varen passar a convertir-se en «Secció d’Interessos del Regne Unit a l’ambaixada de França». Els EUA varen mantenir una secció d’interessos a l’Ambaixada de Suïssa a l’Havana fins que Obama no va restablir les relacions diplomàtiques l’any 2014.

Costa Rica va trencar relacions diplomàtiques amb Cuba el 1961 per raons ideològiques, però va mantenir les relacions consulars fins que en 2003 es van restablir les relacions diplomàtiques.

Des de l’entrada en vigor del tractat de Lisboa i la creació del Servei d’Acció Exterior Europeu, la Unió Europea té la possibilitat d’obrir ambaixades pròpies, tot i que no sota l’aixopluc de la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques de 1961 –de la qual no és signatària–, sinó de tractats bilaterals ad hoc que donen empara jurídica a les ambaixades o entitats de categoria administrativa inferior com les «antenes» esmentades per Borrell.

I pels casos en què el desacord és tan gran per a fer inviable alguna d’aquestes fórmules, sempre queda recórrer a la trobada en un espai neutral, com ha estat el cas de Doha per a les converses entre els talibans i l’administració Trump, o l’anomenat «Saló Indonesi»; un discret espai pròxim al despatx del president de l’Assemblea General de l’ONU a Nova York on és possible organitzar trobades discretes entre enemics irreconciliables.