Doncs es veu que ni l’han despatxat per independentista ni l’han derrotat les crítiques pels rampells conservadors; el bisbe Xavier Novell ha plegat per motius personals, i poques coses més personals, i privades, que començar una vida de parella amb la persona de la qual s’ha enamorat. Les normes de la casa l’obliguen a optar, i ell ha fet la seva tria. Ara a Solsona, i a Berga, i a la resta del Bisbat, estan pendents de la designació d’un nou bisbe, els mateixos dies en què els monjos de Montserrat mediten el seu vot per elegir el nou pare abat. Insistim: els fidels de Solsona esperen a veure qui els envien, els monjos de Montserrat preparen una decisió democràtica. És impossible no copsar la gran diferència. Ja fa anys que la filiació catòlica no és obligatòria en aquest país, i podria pensar-se que ja s’ho faran els que decideixen pertànyer-hi i n’accepten la doctrina i el reglament. La legislació vigent al nostre país imposa una norma: «L’organització interna i el funcionament de les associacions han de ser democràtics, amb ple respecte al pluralisme», i aquest mandat s’ha de recollir en els estatuts, que «han de contenir els criteris que garanteixin el funcionament democràtic de l’associació», però les mateixes lleis que obliguen la majoria d’entitats deixen al marge les confessions religioses, que poden saltar-se el principi democràtic, i aquest és el cas de l’Església catòlica, organitzada encara segons el model de les monarquies absolutes amb jerarquia feudal. Igual com els reis, senyors de la terra del regne i la gent que hi vivia, nomenaven ducs i comtes i els atorgaven territoris, i aquests manaven castellers i cavallers, també el Papa de Roma nomena cardenals i bisbes, i aquests ordenen i governen sacerdots, sempre en una dinàmica d’obediència vertical. Xavier Novell se n’ha sortit, suposo que amb dolor, fent ús del dret a cercar la felicitat. Des del respecte degut a les seves llibertat i privacitat: bona sort, ciutadà.