Tenim un Papa que parla clar. Sense embuts. I per això mateix entenem tot el que diu. Ho hem vist en la recent entrevista a la Cope.

Francesc no ha defugit la qüestió sobre Espanya i el «procés», apostant, com fa sempre, pel diàleg. Fins i tot el Papa ha posat Kosovo (un país no reconegut per l’estat espanyol) com a exemple dels països que, en els últims anys, han optat per la independència. Cal recordar que Kosovo va declarar unilateralment la independència de Sèrbia el 2008 i per això l’estat espanyol no reconeix aquest país, ja que Espanya no accepta la unilateralitat. I com que el Papa, amb tota naturalitat, ha posat Kosovo com a exemple de pobles que s’han independitzat, ja ha rebut els insults de la dreta espanyola.

L’entrevistador va intentar dur el Papa cap a la desqualificació del «procés». Però Francesc va respondre demanant a l’estat espanyol la reconciliació «amb la seva pròpia història». Amb aquesta resposta, el Papa ha posat en qüestió el relat oficial sobre la «modèlica» (per a alguns) Transició espanyola, trencant un tabú que gairebé tothom acceptava i defensava: la «impecable» Transició espanyola. Però hi pot haver una transició sense una autèntica reconciliació? És veritat que a l’estat espanyol hi hagué una amnistia i la legalització dels partits polítics i dels sindicats. Però, tot i això, el Papa ha insistit en la necessitat de «més reconciliació i menys ideologia». I és que Francesc ha posat el dit a la nafra en dir: «No sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobretot la del segle passat». I per això el Papa ha afirmat: «Si no ho està, ha de fer el pas a la reconciliació amb la pròpia història».

A l’entrevista a la Cope, el Papa ha defensat (com ha fet sempre en relació amb els conflictes polítics) la necessitat «d’entrar en un procés de diàleg i de reconciliació». Un diàleg amb Catalunya, ja que «qualsevol govern, sigui del signe que sigui, ha de fer-se càrrec de la reconciliació».

I és que ni la unitat d’Espanya no és cap dogma ni un «bien moral», com afirmaren els bisbes de l’Estat (o, fins i tot, com digué el cardenal Cañizares: «Dios quiere la unidad de España», El Mundo, 26 de setembre de 2015), ni tampoc no ho és la independència de Catalunya.

L’aposta per la unitat d’Espanya, per part dels bisbes de l’Estat, em recorda el debat, el 2008, entre flamencs i valons a Bèlgica. Els partidaris de la unitat demanaren als bisbes belgues un recolzament a les seves tesis. Però el cardenal Danneels els digué: «La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favor d’uns i en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguin decidir què és millor per a Bèlgica. Però no donarem suport a cap opció» (Vida Nueva, n. 2589, pàgina 7). Que és el que, amb seny, defensen també els bisbes catalans.

I si tenim en compte que el mateix Govern espanyol reconeix un conflicte polític a Catalunya, cal el diàleg per resoldre’l.