La veritat és que no sé com afrontar aquest article, per on començar, perquè són tantes les seves arestes que prefereixo fer-ho pel més senzill, el fet en si, i vostès ja em diuen. Això que els explicaré és real i li va passar a un visitant humà, Bienvenido Cives, que un dia es va aixecar al matí sota el sol de Peníscola amb tot i a la nit no li quedava res. Ni forces per dormir ni llit on fer-ho.
Perquè imaginin-se que vostès han patit una enorme tragèdia, una de tan gran que, com li va passar a Bienvenido, ha acabat amb la vida de la seva parella i el seu fill en 24 hores i que, a més, ha passat ensorrant-se, literalment, la casa en la qual viuen. Vostè ho ha perdut tot. Tot. La seva llar emocional i el material. Està, literalment, nu i sol. Per no poder, no pot ni recuperar un mínim objecte de la seva vida anterior perquè muntanyes de maons, ferros i canonades han sepultat tota la seva memòria anterior a una profunditat que, per a vostè, és ja un enorme forat negre del qual no sap ni si en podrà sortir.
Però com que la vida continua i la nostra societat és un enorme monstre de les galetes que ha canviat el dolç brioix per papers, tràmits, burocràcia i atencions al client, vostè ha de deixar-se engolir i acudir, arrossegant la seva tristesa pels peus, a oficines i departaments per donar de baixa serveis que, en la seva anterior vida, amb la seva anterior parella viva, el seu fill viu i una casa en peus, vostè requeria. I tornar a explicar-ho tot una i altra vegada. I llavors es troba vostè amb la següent situació. «Mirin, he de donar-me de baixa del servei d’internet però no tinc el mòdem perquè el tinc enterrat en algun lloc sota la meva casa derruïda on han mort també la meva parella i el meu fill». «Malauradament, si no ens torna el mòdem el multem. Ha de tornar-nos el mòdem sigui com sigui, encara que estigui sota tones de runa i encara que sigui l’últim que faci. Les normes són les normes».
La conversa, òbviament, és fictícia però és un fet real denunciat pel mateix Bienvenido, que es va enfrontar –en un cas molt extrem– a un mur de violència contra el qual no hi ha ningú, absolutament ningú, que no hagi topat en algun moment en la seva vida. Es tracta d’una violència que ens és molt coneguda, extremadament familiar, i ens enfada però no li fem gaire cas perquè és la violència a la qual estem sotmesos pel fet en si de viure a la societat en què vivim. Parlo de la violència burocràtica.
Enterrat sota una muntanya de papers, impresos, certificats, trucades a telèfons genèrics, veus de robot, esperes interminables, correus sense respostes, vostè intenta explicar que la seva casa s’ha ensorrat o que requereix qualsevol servei d’una manera més o menys urgent i llavors apareix ella, la violència burocràtica. «Li passo amb un company», «romangui en (una infinita) espera», «no sabem quan tindrem el seu tràmit», «necessitem un certificat dels seus rebesavis cinquens»... Ja els dic que la violència burocràtica és subtil a vegades, però de vegades no, com, per exemple, quan s’obliga els avis a realitzar operacions complexes bancàries a través d’internet o el caixer. És que aquí, en aquests casos, la violència es desencadena en mi de manera desaforada perquè no hi ha res que m’alteri més que l’abús intel·lectual, tecnològic, de poder, de qualsevol tipus cap a persones indefenses o vulnerables. O simplement tristos.
Encara recordo com, fa poc, en un enterrament al qual vaig assistir, el capellà no va mirar ni un sol cop la família de la difunta, que, afligida, seguia la cerimònia des de les primeres bancades de l’església. Ni una sola vegada en tot el seu sermó va mirar els fills. Ni una sola vegada els va mirar als ulls, a la cara, ni alçar la mirada dels papers que llegia fidelment i de memòria, sense sortir-se del guió, des de les altures del faristol. I vaig pensar que, en certa manera, això també era violència, perquè era fer-te sentir que no eres ningú, perquè per no valer no valies ni que et miressin a la cara quan estaves acomiadant la teva mare. La pau sigui amb ell –que la necessita amb urgència– i amb nosaltres, també.
