En el moment més dur de la pandèmia, quan l’oposició espanyola li tirava els morts pel cap al Govern (encara ho fa), ens vam fixar en la diferència entre la xifra del recompte oficial i la xifra, més alta, que derivava de comparar les defuncions d’aquells dies amb la del mateix període de l’any anterior. Ara el setmanari britànic The Economist ha actualitzat el seu propi recompte mundial i el resultat és sorprenent: contra els 4,5 milions de víctimes letals dels comptatges oficials, l’equip de la publicació proposa una forquilla d’entre 15 i 18 milions, derivada també de comparar els òbits estadísticament esperables arreu del planeta i els realment produïts des que la pandèmia es va convertir en el factor diferencial. 18 milions és una barbaritat, t’ho miris com t’ho miris. Es creu que la factura en vides de la grip del 1918-1919 va superar els 40 milions, però en aquell moment no hi havia els remeis actuals, i a més a més la covid encara campa lliure tant al primer món com al tercer, que és on envia carretades de gent al cementiri sense que consti l’autoria vírica dels homicidis. La ciència i el capitalisme farmacèutic han obrat el prodigi de trobar les vacunes en un any, però ja ens van dir els epidemiòlegs que una cosa era la vacuna i una altra la vacunació; la primera no posarà fi a la pandèmia si la segona no arriba fins al racó més apartat del país més remot. I, tanmateix, grans estibes de dosis fan la migdiada als magatzems frigorífics de la nostra Catalunya del primer món perquè milers de vacunables han agafat mandra. Aquests injectables que aquí es menystenen podrien aturar la multiplicació dels contagis als països on naixeran i creixeran les mutacions que ens atacaran a traïció i ens deixaran baldats si badem, però el missatge central festeja la finalització de la cinquena onada, i així s’absolen a posteriori totes les actituds de risc de les nits d’estiu i les matinades de festa major: ho veus, com no passa res? I si passa, ja ho sentirem a dir.