Antigament les muntanyes feien basarda. Diuen els historiadors de l’excursionisme que el poeta Petrarca va tenir la curiositat de pujar al món Ventoux, va tornar bé i en va escriure la seva impressió. Un altre dia el pintor Cezanne es va fixar en la muntanya Sainte Victoire , la va pintar amb gran sensibilitat i va repetir el quadre moltes vegades. Es podria dir que –tot i que separats per cinc segles, del XIV al XIX– els dos personatges són considerats iniciadors de l’estimació de la natura. Al gran temps de l’excursionisme català, a finals del segle XIX, es va viure una època fecunda en la valoració del medi natural. Les entitats excursionistes es varen multiplicar. Un espai natural és molt ben venerat per un esperit sensible.

Però actualment els mitjans de comunicació reflecteixen unes crues realitats en sentit contrari. Ens han mostrat situacions de gravetat. El Parc del Montseny és escenari de conductes incíviques amb vehicles que col·lapsen carreteres principals pel vici de l’aparcament salvatge. Els visitants de la Fageda d’en Jordà poden provocar o patir cues de tres quilòmetres de cotxes, amb baralles incloses.

Els espais verds i amples són profanats per tota classe d’estris que s’haurien de deixar a casa. El maltracte i la destrucció de vegetació s’han fet normals. Si mirem cap al mar, les notícies ensenyen que ha nascut un «esport» estrafolari que consisteix a perseguir, inquietar balenes, des d’un vaixell recreatiu. L’anomenat esport d’aventura arriba a límits extrems, amb totes les seves conseqüències; els gorgs fluvials van a primers de la llista de maltractaments. Els Bmbers han de fer moltes sortides d’actuació, arriscant tant o més que aquell imprudent «esportista». Als paratges gironins els Bombers han intervingut en 1.035 rescats, en mig any, amb un notable increment respecte a l’any anterior.

Aquesta nostra societat, que produeix tan males notícies, queda molt allunyada d’aquells objectius de «qualitat paisatgística» que proposa l’«Observatori del Paisatge de Catalunya». Diuen les propostes: tenir uns paisatges ben conservats, gestionats i ordenats, endreçats i harmònics, mantenir-los com a singulars i que potenciïn els seus valors; una natura que promogui el respecte amb el llegat dels passats; que el paisatge transmeti tranquil·litat, sense elements dissonants, i que pugui ser gaudit sense inconvenients; els punts de visita selectiva han de poder recepcionar una diversitat social, per sortir-ne enriquits com a persones.

Les notícies dels mals usos expressen que som lluny dels objectius exposats.

Des de les pàgines de Vèrtex, la revista de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, un article d’Enric Faura es refereix a un «Manifest del Canigó» que aposta perquè aquell massís emblemàtic pugui ser garantia i model del respecte del medi en el seu estat pur. Però ja no es tracta que cada massís muntanyós, ni cada entitat d’excursionisme, redacti un manifest o una proclama a favor de tornar a les fonts de l’excursionisme civilitzat i civilitzador (allò que s’havia dit de pelegrinar als orígens), sinó que la causa o motivació troncal ha de ser assumida i articulada pels més seriosos programes governatius i educatius, que s’han d’activar eficaçment. I també, recordar a qui pertoqui que des del 2005 tenim a Catalunya una «Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge». S’hauria d’aplicar, comptant que el paisatge no el podem tenir tancat a una vitrina.