Hi ha un parell de notícies de l’actualitat recent que, tot i ser diferents, tenen una clara relació. D’una banda, les «reflexions» que Toni Comín va fer des de Bèlgica arran de la desvinculació de Clara Ponsatí de l’autoproclamat Consell per la República. De l’altra, l’informe divulgat per The New York Times en relació amb els contactes que l’anomenat «entorn de Puigdemont» va mantenir amb determinats poders fàctics russos amb la pretensió, pel que sembla, de perjudicar el Govern espanyol i ajudar el moviment independentista català. Una història d’espies tirant a «mortadelofilemònica», que els serveis policials espanyols van batejar amb el nom d’operació Volhov i que haurem de veure com acaba i què hi ha de cert o fals en tot plegat. Són dos temes tan surrealistes que deixarien completament descol·locat el mateix André Breton.
Vegem algunes afirmacions de Comín: «(...) Si el Consell és avui l’última esperança de molts independentistes és perquè (...) continua essent l’eina més vàlida per a defensar la declaració d’independència i fer plenament efectiu el mandat de l’1-O. (...) Una estratègia que parteix de la constatació que l’estat bloca sistemàticament qualsevol negociació que acabi forçant-lo a respectar el dret d’autodeterminació de Catalunya i, per tant, és ell qui imposa la confrontació si no renunciem a continuar endavant en el procés d’independència. Però que parteix també de l’evidència que (...) cal garantir la força suficient perquè aquesta confrontació –sempre pacífica– culmini amb èxit. (...) El Consell mai no avalarà amb el seu silenci cap estratègia ni cap negociació que no permeti d’avançar de veritat cap al reconeixement efectiu del dret d’autodeterminació (...)».
En la meva opinió aquestes «reflexions» fetes des de Waterloo evidencien un clar deliri de grandesa i constaten que els senyors Comín i Puigdemont amb el seu grandiloqüent Consell per la República són uns il·luminats sense gaire sentit de la realitat i que no accepten les regles del joc democràtic. No és cert que existeixi un dret a l’autodeterminació. Catalunya no és una colònia i forma part d’Espanya no pas per dret de conquesta, sinó per avatars històrics complexos i llargs en el temps. Ni la Unió Europea ni cap país democràtic o l’ONU ho han posat mai en dubte. Segur que la història, com totes, podria haver anat d’una altra manera, però és la que és. Puigdemont, Comin i d’altres, en canvi, insensibles al sofriment i a la frustració que causen al país i a la seva gent, somien truites i inciten la ciutadania i les institucions catalanes a secundar la seva quimera.
Pel que fa a l’embolic Volhov, la cosa encara és més surrealista i, sobretot, més greu en cas que les revelacions siguin certes i quedin provades judicialment. El rotatiu novaiorquès, entre altres coses, diu que Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de l’anomenat entorn de Carles Puigdemont, va mantenir contactes amb oficials russos i ho vincula amb el sorgiment de la plataforma Tsunami Democràtic, que va protagonitzar les protestes després de la sentència del Suprem contra els líders del procés. Sembla que Alay va viatjar a Rússia el 2019 per tal de buscar «un salvavides polític» per a la causa de Puigdemont un cop «esclafada» després de l’1-O i que la Unió Europea i els Estats Units recolzessin l’esforç d’Espanya per mantenir el país intacte. Que l’assessor de l’expresident de la Generalitat es va reunir amb funcionaris russos actuals, exoficials d’intel·ligència i el net d’un eminent espia del KGB. L’objectiu era assegurar l’ajut de Rússia a la independència de Catalunya. Parla de documents que demostren que Rússia va ser una preocupació central entre Alay i Puigdemont. Es fa ressò d’una transcripció secreta de missatges de text de 700 pàgines que mostra l’esforç d’Alay i altres membres del cercle de Puigdemont per cultivar vincles amb russos amb contactes en el sistema d’intel·ligència del país.
La Vanguàrdia, entre altres mitjans, diu que tant Alay com Puigdemont van confirmar al diari nord-americà els viatges a Moscou, però van insistir que només eren part de contactes regulars amb funcionaris i periodistes estrangers; que qualsevol suggeriment que es buscava ajut rus era «una història de fantasia creada per Madrid». Aquest acostament rus als separatistes, segons NYT, encaixaria amb l’estratègia de Putin d’intentar sembrar caos a Occident donant suport a moviments polítics divisius o d’ultradreta. I és que, diu el reportatge, molts dels funcionaris que Alay va conèixer a Moscou estan involucrats en el que es coneix com la guerra híbrida contra Occident.
Bé, el reportatge és força més abundant i proporciona dades i curiositats que no val la pena de reproduir perquè es troben en la majoria de rotatius de casa nostra. He cregut oportú ressaltar aquests dos temes perquè, d’alguna manera, lliguen Rússia i Waterloo. Dos noms que van suposar la fi del mite Napoleó, que, després d’haver avançat victoriós amb un gran exèrcit fins a les portes de Moscou, no va ser capaç de conquerir la ciutat i va haver de procedir a una retirada humiliant en la qual la tropa es moria per desenes de milers a causa del fred, la fam, les malalties i l’assetjament de l’enemic. No gaire temps després, com diu Jan Swafford en la seva biografia de Beethoven: «(...) la trajectòria de Napoleó el dirigia cap a una obscura població propera a Brussel·les anomenada Waterloo, el nom absurd de la qual quedaria, per la resta de la història, com a símbol de derrota final».
Vet aquí, doncs, dos llocs clau de la derrota d’un il·luminat amb deliris de grandesa: Rússia i Waterloo.
